Hergé era conscient que el mercat mundial del còmic estava farcit de paròdies o falsificacions de la seva obra. Coneixia moltes de les edicions pirates que s’havien fet del seu heroi arreu del món, estava sorprès per les edicions turques totalment retocades, pels diminuts formats dels seus àlbums piratejats a la Xina, també molt contrariat per algunes edicions pirates de perfil eròtic, per dir-ho suau, i fins i tot admetia que es divulgués sense permís una edició que representava la continuació de les aventures dels Dupondt, que ell havia dibuixat després de El tresor de Rackham el Roig, titulada “Dupond i Dupont detectius”, que havia aparegut al diari Le Soir el 1943, amb guió de Paul Kinnet, un redactor del diari.
Segons explica el seu amic i gran col·leccionista tintinaire, Stéphane Steeman, en alguna ocasió, per fer broma, inclús havia signat de la seva mà algunes d’aquestes edicions pirates, com una de xinesa que ell posseeix signada.
La pirateria de l’obra original d’Hergé, però, és molt variada. Inclús algunes obres no es poden anomenar estrictament pirates. Per això és difícil posar-les totes en el mateix sac, encara que sí que val a dir que l’obra d’Hergé és de les que més ha rebut o ha estat objecte d’aquesta invenció malèfica. Dins la pirateria soferta per l’obra d’Hergé hauríem de distingir-ne diverses tipologies.
Hi ha una pirateria imperdonable, que consisteix en la còpia literal dels àlbums existents, com va passar en els àlbums en blanc i negre abans que l’editorial belga Casterman els reedités.
Hi ha una pirateria fantasiosa, transformar els dibuixos originals en qui sap què, és l’exemple de la majoria d’edicions pirates turques. Horrible.
La pirateria interessada, que consisteix en embarcar Tintín en aventures inventades, a vegades sinistres, i motivades, o bé per un esperit de venjança injustificat dels autors d’aquestes edicions, o bé per aprofitar l’atractiu i la fama del personatge.
Hi ha la pirateria pornogràfica, on el mal gust entra en disputa amb el pitjor gust. En temps d’Hergé, ell mateix ja va denunciar una d’aquestes edicions pirates, Tintín a Suïssa, perquè respectava massa el seu heroi per a tolerar aquesta mena de fantasies llibertines.
Hi ha la pirateria mediàtica, que consisteix en utilitzar l’obra d’Hergé amb finalitats publicitàries sense cap contracte pel mig. En una època va ser molt habitual en alguns estats europeus i en èpoques electorals, on Tintín ajudava a un o altre grup polític.
Hi ha la pirateria ingènua, que a falta de noves històries, alguns han intentat crear, a vegades amb amor i un cert talent, una nova aventura per a Tintín per a pal·liar-ne la seva manca.
Hi ha també un tipus de pirateria consistent en publicar per primera vegada i sense cap autorització alguns treballs del mateix Hergé que no s’havien reeditat. Correspondria a les aventures de Dupont i Dupond ja mencionades o als strips de les aventures de Tintín i Milú aparegudes en el diari burssel·lès Le Soir durant la guerra, que són uns meravellosos dibuixos mai republicats com els originals, en blanc i negre, en àlbums fins l’any 2006, amb l’aparició del llibre Les vrais secrets de La Licorne, i el 2007, amb À la recherche du trésor de Rackham le Rouge, d’edicions Moulinsart.
Hi ha la pirateria inevitable. Dibuixar i acabar Tintín i l’Art Alfa, l’obra inacabada d’Hergé, o sigui, fer el que ell no va poder fer. N’hi ha alguns intents, però en tots l’autor ha intentat assemblar-se a la manera de fer i al dibuix del propi Hergé, i Hergé és inimitable.
Per acabar, hi ha la pirateria caricatural, que s’allunya dels personatges, però els evoca inevitablement. Podem considerar les caricatures una recreació dels personatges d’Hergé, i per tant, ni una còpia ni una falsificació. Una visió.
No voldria mostrar-me indulgent amb la majoria d’aquestes edicions, però cal poder matisar les seves intencions abans de cridar “pirata!” obertament.