Amb el nas gelat i enganxat quasi literalment contra el vidre de la porta d’accés a la balconada, des de l’escalfor acollidora de casa seva, mirava encuriosit i bocabadat, aquell nen de curta edat, l’espectacle que oferien les muntanyes. Els seus primers records ja contenien imatges clares d’aquelles immenses elevacions, tant properes a una vila construïda quasi en la mateixa base, allà on les verticalitats ja es suavitzaven, transformades en lleugeres pendents. Així doncs, poques coses podien fer que aquell petit espectador, amb la curiositat infinita pròpia de l’edat, dediqués tants minuts de la seva neguitosa atenció a un paisatge del què podia reconèixer quasi totes les irregularitats, roques, arbres. Però és que, alguns anys, a les portes de les vacances d’hivern o durant les festes, el fred es feia especialment penetrant. Els cims enfarinats s’arribaven a confondre amb un cel completament tancat per núvols d’un blanc lluminós, creant la il·lusió de què les muntanyes s’havien elevat per damunt de la seva posició normal, envaint sense un límit clar, un espai reservat a la cúpula celestial. Aquest moment màgic es trenca quan el baf condensat sobre el vidre, dificulta la visió d’aquell paisatge conegut i estrany; aleshores, en passar les mans per a treure aquell tel molestós, es formen petites gotes d’aigua que acceleren el seu descens en engolir-se altres petites gotes que han anat trobant pel camí. En baixar la vista mirant de predir el comportament d’aquells diminuts riuets, apareix la necessitat imperiosa de baixar al carrer, per a retrobar-se amb els seus companys de joc, amb els què ja fa estona que no veu, per a comentar i compartir amb crits eufòrics, tots aquells canvis extraordinaris.
Al carrer, els abrics no aconsegueixen amb prou èxit el seu objectiu de preservació del calor corporal. La massa de les ocasionals i pesants gotes de pluja, amenaça d’alleugerir-se en qualsevol moment. Advertint de la seva intenció, es deixen veure, camuflades entre les infinites gotes d’aigua, petites volves de blanca neu. Amb els tolls glaçats, s’improvisa un nou joc, que consisteix en ignorar per uns instants el dolor intens que les baixes temperatures provoquen especialment en mans i peus, i mirar de trencar la regular i lliscosa superfície de glaç utilitzant bastons o pedres, però sense renunciar a provar-ho amb el propi pes, saltant directament sobre el gel, sense por de caure de cul sobre la dura capa d’aigua gelada, però protegint als germans més petits del perill, quan miren d’imitar-lo sense entendre el risc que per a ells suposa. Entre jocs compartits, en un moment de distracció improvisada, aixeca la vista al cel, amb una mirada imploradora i innocent, esperant detectar alguna mena de senyal anunciadora de l’arribada de la neu. Aquella poc habitual joguina, permetria obtenir un indult per tal allargar l’estada al carrer, convertint un moment d’alegria com tants d’altres viscuts al llarg de l’any, en un moment inesperadament màgic, en unes dates carregades de moments màgics més o menys planificats per una ment disposada a creure en coses impossibles, però meravelloses.
Aquell petit infant és ja prou gran per a ser conscient del munt de misteris sense resposta que es concentren en uns pocs dies. El pessebre, l’arbre de Nadal o el retorn del tant estimat Tió, no son més que alguns dels detalls anunciadors del canvi profund i ansiosament esperat a què serà sotmès tot allò que el rodeja. Fins i tot les tasques més rutinàries es van desenvolupant amb una actitud inusual, no només com si les mateixes feines realitzades fossin completament diferents, sinó també com si verdaderament es portessin a terme de bon grat, sense sentir cap mena d’obligació, com si es realitzessin només perquè si, per pròpia elecció, voluntàriament. La il·lusió dipositada en la selecta llista de desitjos amb que s’omple la carta dirigida als Tres Reis Mags d’Orient, només es veurà superada per la del moment en què es comprovarà si aquells fantàstics personatges han estat capaços, un any més, de materialitzar els premis a tots els esforços per a portar-se bé de les darreres setmanes. La sensació de sentir-se bé i la necessitat de compartir les ganes de riure, quasi sense motius, amb els amics i amigues, és molt intensa aquestes dates, sense que sigui possible de trobar una explicació raonable, sense que en cap altre moment al llarg de l’any conflueixin tots els factors que es concentren durant les festes nadalenques.
El retorn a la realitat és, de vegades, un càstig traumàtic durant els primers moments del nou dia, mentre la consciència va prenent novament el control de les accions, després de retornar a la realitat des del món dels somnis. Encara recordo amb prou nitidesa el somni per a identificar-me com el protagonista d’una història que ja està viatjant en direcció al món de la fantasia i dels somnis. El pas impertorbable del temps, ha anat canviant moltes coses en la vida d’aquell petit a mesura que s’ha anat convertint en la persona que veig reflectida en el vidre de la finestra. Molts dels misteris infantils, desgraciadament, han anat esvaint-se irremissiblement a mesura que el nen petit es va anar convertint en adult, donant més importància a la racionalitat dels fets, que als propis fets i prou. El somni m’ha fet pensar en un temps en el què no existia la necessitat d’entendre tot allò tant fantàstic que només succeïa per Nadal, m’ha permès recuperar breument un temps en el què creia sense dubtar en tot allò que només la innocència podia transformar en il·lusió. Encara amb cara de son i ja davant del mirall, mentre miro de crear la mateixa imatge endreçada de cada matí, veig davant meu a un nen al què els anys i les circumstàncies han anat cobrint amb successives capes de maduresa. La màgia del Nadal fa que, cada any, aquell nen que vaig ser fa tant de temps, domini temporalment l’esser en qui m’he convertit, cedint un petit espai per a la credulitat. Alhora, utilitzant sentiments nascuts durant la més tendra infància, quasi amb els mateixos ingredients que varen utilitzar els meus pares i avis però amb uns petits retocs de necessària modernitat, em veig ara com un creador de fantasies i d’il·lusions per a la nova generació d’infants. Noves generacions que mostren la mateixa predisposició a creure sense més explicacions, que la que va tenir el jo infant que el somni m’ha permès recuperar, per uns instants, amb tanta nitidesa.
Torno a mirar al carrer amb el nas enganxat al vidre de la finestra, un vidre que em permet sentir-me càlidament aïllat de la fredor del dia a dia, recuperant temporalment les il·lusions de la infantesa, mentre el baf condensat de la meva pròpia respiració crea una fina barrera que acaba per distreure’m de les meves intranscendents reflexions. Diu la cançó que “la nit de Nadal, és nit d’alegria”. Comencen les festes nadalenques, i crec que la millor manera d’iniciar-les, és amb un desig sincer: Bon Nadal i Bones Festes!