Obrir els ulls a mig matí, desitjosos de gaudir amb la màxima intensitat possible de cada moment d’aquest parèntesi dedicat quasi exclusivament al descans i a l’oci, és quasi tot allò que cerquem durant les vacances. De tota manera, no podem restar al marge de tot allò que està succeint en aquest el nostre món, envaït per notícies que no empenyen precisament envers la tranquil·litat. Ans al contrari. Diaris i noticiaris venen plens de polítics aparentment desorientats, sense alternatives clares davant una situació que sembla superar-los, en mans d’uns mercats anònims en la recerca despietada de beneficis, trobant-los fins i tot en moments especialment difícils com són els actuals, i que poden decidir en cada moment quin país ha de preocupar-se per la seva economia o per la seva credibilitat mundial i quin pot relaxar-se momentàniament. L’especulació global està donant grans beneficis a aquells què, sense cap mena d’escrúpols, saben anar un pas (o més) per davant de les lentes i toves decisions polítiques, aprofitant-se de les més avançades eines tecnològiques que permeten la creació i la quasi instantània difusió de notícies interessades – no necessàriament prou contrastades i moltes vegades simples rumors -, les mateixes eines tecnològiques que també permeten moure grans quantitats de diners al llarg d’un planeta equipat amb els convenients paradisos fiscals, llocs preferents per al descans de fortunes ben assessorades.
I si no ens podem aïllar completament de tot allò que passa a nivell mundial, molt menys encara de tot allò que passa a casa nostra, estem o no gaudint de les més que merescudes vacances. I està clar que, si ens preocupa la salut econòmica dels nostres ajuntaments, no ens preocupa menys la salut d’aquells que formem part d’aquests municipis. Sí, estic referint-me, com no, a les retallades sanitàries. Primer van ser els informes que els responsables havien de crear respecte a la despesa pública generada pels seus àmbits d’actuació, acompanyats de propostes per a reduir-la no menys d’un 10% en aspectes amb un mínim d’afectació social. Després s’ha passat al següent nivell de dificultat: aplicar-les. I, finalment, arriba el moment de tranquil·litzar a la població amb les corresponents argumentacions per part dels professionals, que són els que ara mateix poden transmetre credibilitat, front a la sensació de desatenció ciutadana, potenciada interessadament per aquells que han provocat realment la situació actual. No hi ha diners, aquesta és la crua realitat. I no són aquells que han pres el relleu autonòmic català en un moment tant poc propici els únics responsables, sinó més aviat els que han de patir les crítiques injustes per haver estat els valents que han pres les decisions necessàries, que no les desitjades, com a conseqüència d’una fatal gestió anterior (cercar “ingesta de gripaus” a internet).
I en una d’aquestes xerrades informatives, amb quatre professionals disposats a donar totes les explicacions necessàries a un públic no massa disposat a entendre el seu paper en aquest argument de caire quasi dramàtic, vaig entendre la necessitat de contribuir particularment a l’estalvi necessari, prestant la màxima atenció a les veus que miraven de justificar, per sobre del rumor de queixa de fons, com ho farien per tal que l’afectació del tancament de les urgències nocturnes sobre l’atenció sanitària de la població fos mínima, gràcies a mesures estudiades i impulsades pels propis metges, l’eficàcia de les quals es demostrava amb un discurs eloqüent acompanyat de les oportunes i necessàries dades estadístiques. Personalment crec que van aconseguir el seu difícil objectiu, encara que molts dels assistents potser vàrem necessitar una posterior reflexió sobre tot allò que es va comentar, per entendre que no eren els metges aquells que imposaven les retallades, sinó la situació econòmica actual, no només la catalana, sinó també l’espanyola i la mundial. La potenciació de les visites domiciliàries per part d’un metge que tindrà a la seva disposició un vehicle, i el reforç de les urgències hospitalàries, així com la presència d’un professional que atendrà les urgències mèdiques a través del 112, miraran de donar cobertura a les necessitats mèdiques durant la nit, utilitzant uns procediments dinàmics que podran modificar-se per tal de millorar el servei i optimitzar els recursos. Tenir un metge a prop pot donar tranquil·litat, però tenir una resposta ràpida i eficaç no hauria de neguitejar a ningú. Tots els canvis creen desconfiança, especialment si el sistema entenem que funciona correctament, però caldrà valorar els resultats per veure si realment els nivells d’atenció es veuran afectats o no.
Què és el que em va molestar més d’aquesta xerrada informativa? Que en alguns moments les acusacions de caire polític van prendre un protagonisme que no venia al cas. Durant la introducció feta pel moderador, es va mirar de canalitzar la rancúnia col·lectiva vers CiU, com a únics responsables del tancament de les urgències nocturnes, i durant el transcurs de la reunió es van permetre comentaris partidistes en aquest sentit. Què em va fer sentir més ràbia? Crec que no hi ha cap diccionari que defineixi amb més eficàcia la paraula hipocresia que algunes de les declaracions que es van poder escoltar al llarg d’aquesta xerrada. Perquè, jo em pregunto, com pot ser que una persona pugui manifestar-se públicament preocupada pel benestar del seu municipi, alhora que no fa gaires mesos (abril de 2011), el partit pel qual treballa a Madrid ens va negar a tots els catalans els 1.350 milions d’euros del fons de competitivitat, ens va obligar a retallar els pressupostos autonòmics en no menys del 10% i, per a acabar d’adobar-ho tot, ens reclamen 2.478 milions d’euros que van donar de més a Catalunya en base a les previsions d’IRPF pels anys 2008 i 2009 (pressupostos nacionals creats a esquenes de la crisi que PSOE negava). Quan van deixar la Generalitat de Catalunya, la van deixar sense diners i endeutada; ara no ens donen els diners que ens havien promès (els havien promès a l’anterior govern tripartit, de fet, a Catalunya i a tots els catalans), ens obliguen a retallar la despesa pública (de fet no és una obligació imposada, sinó una necessitat evident) i ens obliguen (a tots els catalans) a retornar JA uns diners que ens van donar de més per un acte de prepotència i inconsciència pressupostària (amb reincidència). És poc creïble escoltar com un dels responsables directes d’aquesta situació, acusa directament a l’actual equip de govern de la Generalitat de Catalunya, alhora que es mostra profundament preocupat pel benestar del seu municipi. És lògic que el nou president, obligat a restar en l’oposició injustament durant anys, prengui mesures antipopulars només accedir al càrrec que fa anys que desitjava? No és més lògic pensar que si per ell fos es guanyaria la simpatia d’aquells que l’han portat al càrrec que ocupa?
Esperem que tots els sacrificis als què ens està obligant aquesta crisi persistent serveixi com a base per a establir un marc legal global que adreci la sensació de desgavell actual, alhora que eviti en el futur que els governs mundials estiguin en mans de la més crua especulació financera, condicionant no només les seves economies, sinó també posant en perill el benestar dels seus habitants per a benefici d’uns pocs. Necessito pensar que l’actual situació és totalment transitòria, i que servirà per a assolir un nivell superior d’eficàcia i estabilitat globals, alhora que per a garantir un estat del benestar menys dependent de capricis externs. Desitjar ja és una manera de tenir.