Moltes vegades, els petits detalls de la nostra vida quotidiana ens podrien alliçonar sobre com de complicat podria arribar a ser el nostre dia a dia i, en canvi, com de senzill resulta preveure els nostres moviments i com aquests es poden dirigir -per a simplificar-los-, molt subtilment, de manera que tot plegat sembli lògic, eficaç i productiu. Potser un exemple clar el podrem observar quan ens dirigim a un supermercat per a efectuar les nostres compres. Quasi sempre les nostres idees són molt clares sobre quines necessitats específiques anem a cobrir en aquell establiment però, ja fins i tot abans de sortir de la botiga, comencem a sentir que el que realment ens estem emportant supera, amb molt la majoria de vegades, les nostres intencions inicials, i tot en un temps realment reduït. La majoria dels nostres moviments ja han estat previstos anticipadament per un eficient grup de treball que, coneixent-nos millor quasi que nosaltres mateixos, utilitzen les nostres conductes habituals i febleses per a condicionar-nos i millorar el seu volum de vendes.

Quan ens acotxem per a agafar aquell producte reclam rebaixat a un preu immillorable, el nostre camp de visió s’acosta al producte que està vistosament exposat a l’estanteria superior; els carrets de la compra moltes vegades es resisteixen a seguir una línia recta, desviant-se tossudament cap a l’esquerra, deixant-nos lliure la mà dreta amb la que agafarem, sense dificultat, els productes dels prestatges; la quasi imperceptible musiqueta de fons que ens acompanya per a fer-nos menys dramàtica la nostra estada, marca uns compassos amb ritmes tranquils, aconsellant-nos que ens passegem tranquil·lament i sense pressa pels passadissos, recomanant-nos d’observar amb detall tot allò que se’ns ofereix, mentre que el ritme es torna quasi frenètic quan el nombre de visitants és molt gran o quan s’acosta l’hora de tancar, empenyent-nos a augmentar la nostra velocitat i a dirigir-nos acceleradament cap a les caixes. Tot plegat molt subtil i perfectament estudiat per tal que tots els nostres actes semblin producte exclusiu de les nostres decisions.

Però no vull avui entrar en l’estudi d’aquests mecanismes que ens empenyen a submergir-nos en un consumisme moltes vegades desmesurat, sinó en el mètode, potser menys inconscient, que ens obliga al civisme; em refereixo al primer i al darrer acte que realitzem la majoria de vegades que visitem els supermercats, relacionat amb el carret que ens permetrà transportar còmodament tot allò que anirem adquirint al llarg del nostre recorregut per l’interior de la botiga. Ens veiem obligats a introduir un petit dipòsit per a poder utilitzar-lo, dipòsit que ens serà retornat íntegrament quan retornem aquest útil mitjà de transport al seu lloc corresponent. Ni un sol d’aquests carrets serà abandonat en cap lloc que no sigui el què està previst per a aquesta finalitat. És aquest un clar exemple de conducta condicionada, sense ànim de lucre, que provoca una resposta desitjada, reduint les molèsties dels usuaris i induint un correcte comportament.

Tot això, curiosament, empeny la meva ment (al llarg del trajecte que he de recórrer fins a casa) cap a aspectes relacionats amb el medi ambient i l’ecologia. En abandonar el pàrquing del centre comercial, he observat uns quants detalls que potser, per habituals, semblen normals, però que no diuen res de bo en relació amb alguns comportaments. Envasos de refrescs buits abandonats per tot arreu, embolcalls plàstics amb imatges atractives d’allò que contenien i que algú ha decidit de cruspir-s’ho apressuradament, curses de tovallons de paper que no poden resistir-se a la temptació de deixar-se arrossegar per una suau brisa, brisa que també eleva majestuosament algunes bosses de plàstic; i tot això mentre les compungides papereres obren les seves boques al cel, reclamant de poder acomplir, amb poc èxit, la missió per a la qual han estat instal·lades. Tots aquests residus han escapat prematurament del sistema de recollida i, encara que alguns seran arrossegats cap els contenidors pels equips de neteja, molts aconseguiran escapolir-se per a gaudir d’una incívica llibertat. Tinc molt clar que tots estem perfectament conscienciats sobre la necessitat de protegir el medi ambient, però no sempre volem escoltar la veu de la nostra consciència i potser pensem que els nostres petits errors, a més d’ésser insignificants davant la magnitud del problema, seran solucionats per algú que tindrà l’obligació de corregir-los des de l’anonimat.

La part més important dels residus sòlid urbans (RSU), en volum, la formen els envasos: ampolles de vidre, recipients de plàstic, brics, llaunes d’alumini, cartró, etc. Però aquest no és l’únic component de la brossa que diàriament genera qualsevol llar, i la varietat de possibilitats quasi és infinita. Cada dia consumim més, però també generem més residus, i potser la proporció es trenca en favor dels segons, fins a convertir-se en un problema mundialment reconegut. Si hi sumem la capacitat limitada per a obtenir recursos, tot ens porta, de manera natural, a pensar en el reciclatge més com una necessitat que com un caprici d’uns quants. Ningú negarà aquesta necessitat, però els resultats d’aquesta sensibilització encara no es poden mesurar favorablement. Sembla que encara estem molt lluny d’arribar a una situació de sostenibilitat raonable.

I el reciclatge comença a casa nostra, amb un bon triatge, que farà que cada material arribi triomfal al lloc predestinat per a recollir-lo. Això, que a nosaltres ens suposa un petit esforç, pot millorar enormement el rendiment de la recuperació de materials, per a introduir-los novament en el procés productiu. El principal argument d’aquells que encara es neguen a participar d’aquest acte col·lectiu, va relacionat amb els costos que, com a consumidors, estem suportant per tal que algunes indústries obtinguin materials primers a uns costos més baixos. Si analitzem aquest argument, potser sí que tenen una mica de raó. Els costos de la recollida selectiva han fet que el ciutadà vegi com any rere any els rebuts de la brossa s’hagin vist incrementats, tant si fan bé els deures com si no. El consumidor paga un dipòsit (de 0,30 € per un fluorescent, o 17 € per una nevera), afegit al preu dels productes, repercutit pel fabricant, per tal de garantir uns fons destinats a cobrir les despeses del reciclatge dels residus (llei 11/1997, envasos i residus d’envasos), i també és el consumidor qui paga les despeses derivades de la recollida selectiva d’aquests residus. Les contínues campanyes de sensibilització potser no expliquen prou clarament la necessitat i destinació d’aquests fons, que deriven cap a empreses acollides al SIG (sistema integral de gestió). La veritat és que realment es generen anualment centenars de milions d’euros, destinats a evitar l’impacte negatiu sobre el medi ambient dels residus, generant importants beneficis en algunes empreses del sector i, de moment, poca reducció de l’impacte ambiental.

Potser una petita part d’aquests beneficis es podria destinar a la reducció del rebut que el ciutadà paga en concepte de recollida de la brossa, retornant al consumidor una petita fracció d’allò que anticipa quan adquireix un article que generarà residus. Però també valdria la pena que miréssim què estan fent els països que més experiència tenen en aquest camp, i que estan obtenint molts bons resultats. En alguns països, quan un ciutadà introdueix un envàs en un contenidor especial, rep a canvi una petita retribució, retornant-li una part del dipòsit que avançà en comprar una ampolla d’aigua, una llauna de cervesa o un pot de conserva. A Canadà, per exemple, amb aquestes i altres mesures acollides molt favorablement per la població, l’índex de reciclatge va arribar, l’any 2006, fins al 97 %.

Si ens fan mirar contínuament la resta d’Europa per tal de recordar-nos que els nivells impositius són més alts que al nostre país, potser també caldria observar-la per a prendre nota de tot allò que allà funciona i aquí no acaba de funcionar correctament. Reciclar és necessari, i no vull donar arguments a ningú perquè pensi el contrari; només m’agradaria pensar que ningú no pot riure-se’n de la meva actitud com a defensor del reciclatge, mentre em mira de reüll, desconfiadament, pensant que estic amenaçant, amb la meva reflexió, la seva forma còmoda de guanyar diners. Només dic que és correcte retornar el carret de la compra al lloc destinat a aquest fi, i que el mètode utilitzat pels supermercats funciona amb un 100 % d’eficàcia … I, en aquest cas, no ens costa absolutament res comportar-nos responsablement.