Justament la setmana passada comentava les poques vegades que havia parlat des d’aquestes línies sobre el Món Casteller. Casualitats de la vida, avui ho tornaré a fer. I és que les paraules d’un senador comparant els castells amb les curses de braus són de jutjat de guàrdia.

Tampoc havia parlat mai del món de la tauromàquia. La manca de tradició a la nostra ciutat el convertia en un tema que no ens acostuma a afectar directament i per tant sempre l’havia deixat de banda. Ara bé, això no vol dir que no li tingués ganes. I avui no tenia millor motiu per abordar-lo definitivament.

Comencem. Imaginem-nos que som un toro. Hem viscut com a reis durant uns quants anys. I de cop i volta un dia ens capturen. Però que fan? M’estan llimant les banyes! Ai! M’estan trient sang… Ostres, quin mareig, crec que m’han donat alguna substància narcòtica…

On sóc? Què són aquests genets? M’estan clavant uns ferros per tot el cos, el dolor és terrible. Compte! Qui és aquest energumen que porta aquesta tela brillant! No para de marejar-me i confondre’m. Ja no puc més, estic destrossat. Sento com aquell assassí m’ha clavat una espasa. Ja no hi veig, ja no hi sento…

Les curses de braus són un acte totalment salvatge on es tortura un animal de manera gratuïta. És cert que es tracta d’una tradició ancestral, però això no justifica en absolut la seva pràctica. Els rituals de fertilitat anteriors al Cristianisme, que són l’origen d’aquesta “festa”, també incloïen sacrificis humans a part del d’animals. Els mateixos espectacles de gladiadors tenien aquest origen comú. I com afortunadament ha succeït amb totes aquestes tradicions sanguinàries, han anat desapareixent del mapa, a excepció però de la tauromàquia.

A dia d’avui, res justifica aquesta pràctica. I tampoc valen arguments com que el toro desapareixeria de la nostra geografia, doncs que jo sàpiga sense ells no tindríem les vaques de les que obtenim llet ni vedelles de les que ens alimentem. Què els hi sembla si ara ens posem a fer curses de rucs per salvar al guarà català? Abans haguéssim tingut la idea i hauríem pogut salvar els óssos i les cabres pirinenques torturant els seus mascles en una plaça.

Al senador que va fer la comparació d’aquesta salvatjada amb els castells, li convindria informar-se una mica més sobre el tema. Tots sabem que per aixecar una torre cal patir. Però és una pràctica voluntària, que requereix el mateix esforç i suposa el mateix risc de lesions que el de moltes activitats esportives que ningú qüestiona. Els estudis demostren que hi ha el mateix risc de lesionar-se fent castells que jugant a bàsquet i fins i tot menys que practicant el futbol.

Tot això també aplica als nens i nenes que fan castells. Quantes vegades hem vist una estructura desmuntada perquè la canalla no ha volgut pujar? Si un enxaneta puja a dalt d’un castell és perquè vol i li agrada. Com el que s’apunta a karate o a qualsevol esport d’equip, on tindrà les mateixes probabilitats de prendre mal o sortir il·lès.

Per tant, comença a ser hora de deixar-se de buscar excuses per justificar la pràctica de la tauromàquia. És una activitat desfasada, cruel i que no té cap mena de paral·lelisme amb qualsevol altra tradició de l’estat. De fet, encara que el tingués, tampoc serviria d’argument.

Per acabar, també m’agradaria fer un petit incís sobre les repercussions polítiques que s’han volgut donar a les paraules d’aquest senador del PSOE. I és que són pocs els qui han volgut informar que els senadors del PSC, que formen grup parlamentari amb els d’ERC i ICV -es presenten junts a la Cambra Alta-, en aquesta qüestió van votar diferent de la resta de socialistes de l’estat. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.