Erre que erre, col·lectiu de creadors establert a Barcelona, guanyador de l’últim premi Max de les Arts Escèniques amb l’anterior muntatge, estrena la nova creació “No pesa el corazón de los veloces” al Teatre Principal de Valls, avui divendres, a les deu de la nit.
La companyia de dansa Erre que erre neix a Barcelona el novembre del 1996 de la congregació de sis ballarins provinents de diverses ciutats: Múrcia, Ponferrada (Lleó), Jaén (Andalusia). Des de llavors, el grup no cessa de créixer i remarcar la seva presència en els escenaris de Catalunya, d’Espanya i de la resta del món.
Als deu anys d’activitat, Erre que erre realitza una coproducció amb el Mercat dels Flors (Centre de les Arts del Moviment) de Barcelona, el festival de la Tardor de Catalunya Temporada Alta de Salt, el Centro Párraga de Múrcia, O espaço do tempo de Montemor-o-novo (Portugal) i l’Ajuntament de Tournefeuille (França).
La darrera creació de la companyia de dansa de Barcelona Erre que Erre ens ofereix una reflexió sobre l’aparició de l’amor com a acció i reacció física.
Set persones amb el mateix pols, una respiració única, representen a l’escenari una nova trobada després de molts encontres.
Tot cercant els llocs no comuns de la idea de l’amor, es proposa una anàlisi científica dels processos de l’enamorament i de per què seguim amb una persona un cop la química ha deixat de complir la seva funció. Es desenvolupa una espècie de poètica científica que genera imatges i transmet emocions a través de cossos en moviment i de les seves interrelacions.
Amor salvatge, com un instint natural, sense les connotacions romàntiques de l’entrega i el sacrifici. L’amor, com el component biològic dels organismes que necessiten fusionar-se per tal de sobreviure. L’amor, com el desig d’una única respiració en comú, que suposa una manera de trobar-se a través de la pell, com si fóssim cecs, i que aconsegueix desbocar-nos, ens fa enfollir i és capaç de dur-nos a l’èxtasi.
“No pesa el corazón de los veloces” compta amb l’energia d’una banda de postrock, formada per tres membres del grup Balago, que actuen en directe i interaccionen amb la dansa. Els seus ritmes ens ofereixen un viatge únic, que conviu, també, amb la imatge cinematogràfica, un element que ens vol mostrar els racons més ocults dels intèrprets d’aquest espectacle, amb la col·laboració del realitzador Guillem Morales.
A quatre components de la companyia, Ma Ángeles G. Angulo, Mario G. Sáez, Teresa Navarrete i Ricardo Salas, s’uneixen en aquesta ocasió tres intèrprets del grup Balago, David Crespo, Roger Crespo i Miguel Aguilar, que actuen en conjunt dalt del mateix escenari. La direcció escènica i la dramatúrgia són a càrrec d’Antonio Calvo, l’assessorament coreogràfic és de Susana Castro i l’assessorament sobre el moviment de Víctor Zambrana.
Tots ells són habituals col·laboradors d’Erre que erre i per primera vegada es troben junts en la mateixa creació. El treball compta amb unes gravacions audiovisuals paral·leles, realitzades per Guillem Morales i el seu equip de realització.
La imatge gràfica és en les mans de Kike Segurola, dissenyador basc que ha creat els suports gràfics per Erre que erre des dels seus orígens. El disseny d’il·luminació és obra de Carles Rigual, constant i fonamental col·laborador de la companyia. El disseny de so és del jove Ander Agudo.
El treball d’Erre que erre es basa en la intuïció, l’elaboració i el desenvolupament dels components (imatges, moviment, quietud, silenci, temps, cos…) per a despertar sensacions i emocions en l’espectador, proporcionant la il·lusió de què assistim a una sessió improvisada que sembla escrita des de fa molt de temps; utilització d’una escriptura coreogràfica automàtica que parteix de les qualitats dels intèrprets que configuren cadascun dels espectacles.