Si comparem els milions de paraules que tothom ha expressat per analitzar i solucionar la crisi a Espanya, i les comparem amb els resultats obtinguts, veurem que la relació entre una cosa i l’altra és molt pobre. Se’n parla molt de la crisi. Però es fa molt poc per resoldre-la.

La majoria de comentaris sobre el tema tenen també un denominador comú: què pot fer un tercer per solucionar el problema. El que pugui fer l’emissor del missatge està de menys. Fins que algú altre no actuï, aquest no podrà fer-ho.

Alguns reclamen una reforma laboral. Quina i com, no ho sabem, però una reforma. D’altres reclamen més accions per part del Govern, que els bancs facin circular el crèdit, que els sindicats siguin més flexibles, que l’oposició sigui constructiva, que la patronal es posi al dia… En definitiva, que algú altre que no sigui jo, comenci ja a fer alguna cosa.

Què passa a Espanya? D’on ve aquesta malaltissa afició a la crítica destructiva? Què es pot fer per evitar un estat de crispació constant? Quan ens posarem a treballar tots junts d’una vegada per totes? Realment és un miracle que malgrat aquestes condicions, en els darrers trenta anys ens hàgim convertit en la vuitena potència econòmica mundial.

Probablement és molt difícil trobar una resposta definitiva a totes aquestes qüestions. Tot i així, la nostra pluralitat i diversitat interior, no reconeguda per uns i mal entesa per uns altres, podria ser el factor determinant. Per què ha de costar tant d’entendre que no tots hem de pensar i sentir igual?

Aquesta diversitat es manifesta a molts nivells i en molts àmbits. Tenim diverses llengües i diferents sentiments nacionals, però també tenim diferents maneres d’entendre la nostra organització econòmica, el paper de la religió, la integració social i tantes altres qüestions.

La tendència al sectarisme és molt gran a Espanya. La identificació amb una causa està molt sovint per sobre de la pròpia llibertat intel·lectual de les persones. I això ho veiem cada dia: a què esperen Govern i oposició a pactar d’una vegada per totes en un moment com l’actual? Cediran algun dia la patronal i els sindicats per arribar a un acord? Reconeixeran els franquistes els seus errors i demanaran perdó a les víctimes? Podrem parlar algun dia tranquil·lament sobre el model d’estat i l’encaix de les diferents nacionalitats? Entendrà algun dia l’Església el seu paper en un estat aconfessional?

Què fàcil és parlar. Tots tenim receptes màgiques en les que la crisi s’acabaria de cop i volta en quant algú altre faci el que diem. Alguns apel·len a la falta de lideratge, però aquests tampoc se n’adonen de que per a que hi hagi un líder, també fa falta gent disposada a seguir-lo. I aquí tots som prou espavilats com per saber el que hem de fer, i en especial, el que han de fer els altres.

Espanya només sortirà de la crisi en el moment en què tots ens posem les piles i ens decidim a anar tots a l’una. O ens adonem que són més les coses que ens uneixen que les que ens separen, o no en sortirem mai. Com deia John F. Kennedy, no et preguntis només el que el teu país pot fer per tu. Preguntat també que pots fer tu pel teu país.

En definitiva, calen més accions i menys paraules. Més voluntat d’acord que guardians de les causes. I si no ens ho prenem seriosament, no veurem la llum en molts anys. Ja s’han acabat aquells temps en els que venien de fora a solucionar en els nostres problemes. I si no, que li preguntin als grecs.