Un bon llibre sempre és una bona companyia. És relaxant i quasi necessari poder deixar de decidir sobre quin és el rumb que ha de seguir la nostra pròpia nau en cada moment i deixar-se emportar per les brises fictícies d’un relat que, encara que ja sabem que té un principi i un final perfectament determinats, anem descobrint com si tota la trama estigués desenvolupant-se en el mateix instant en què les paraules van desfilant precipitadament davant dels nostres propis ulls, creant en la nostra ment unes imatges úniques, que cap altre ésser veurà exactament com nosaltres les veiem. A mesura que anem passant planes, ens anem submergint en la història, sorprenent-nos amb el desenllaç imprevisible que moltes vegades ens descobreix l’autor.

Darrerament he estat rellegint alguns relats d’un dels pares de la ciència ficció, Jules Verne. Aquest gran escriptor francès del segle XIX, volia que les seves narracions fossin un gran aparador de la ciència del moment, descrivint amb tot tipus de detalls els darreres avenços científics i tècnics, atrevint-se a avançar invents i gestes que podrien sorgir de tot aquell coneixement. Un dels grans mèrits d’aquella ment privilegiada fou, precisament, el d’aconseguir visionar un futur prou proper amb gran precisió, i descrivint una quantitat de detalls increïblement aproximats a la realitat posterior. En els seus relats, es poden veure referències a aparells com ara la televisió, el submarí, l’helicòpter, els cotxes, Internet o l’aire condicionat, entre molts altres. La primera novel·la d’aquest advocat amb vocació d’escriptor, Cinc setmanes en globus, la publicà el dia 31 de gener de l’any 1863, i aviat es va convertir en un gran èxit. En aquest llibre va fer tot un recull de les exploracions que s’havien fet fins al moment en el continent africà, que encara en aquella època no havia estat completament explorat pels europeus. I el gran Verne va pensar que aquest continent s’havia d’acabar d’explorar d’una manera totalment revolucionària, per tal d’evitar bona part dels perills als quals els temeraris exploradors s’exposaven en un món salvatge i misteriós: el globus aerostàtic. Així, doncs, el protagonista, el doctor Samuel Fergusson, savi i explorador anglès, inventà un enginyós sistema per tal de convertir un globus aerostàtic en un dispositiu dirigible, aconseguint així fixar una ruta aproximada que calia seguir sense dependre completament del caprici dels vents, creuant el continent d’est a oest, i fent descobriments ficticis, com ara les fonts del riu Nil, que més tard grans exploradors confirmarien com a sorprenentment reals. És curiós que, en el moment d’escriure aquest llibre, en Jules Verne no havia pujat mai en un globus, i encara tardaria deu anys en experimentar les sensacions que realment provocava volar utilitzant aquest invent, comprovant en pròpia pell que les descripcions utilitzades en la seva primera novel·la havien estat molt encertades. Era l’any 1873, i va fer un vol de 24 minuts de durada. El globus aerostàtic no era en aquell moment un dispositiu que es pogués considerar revolucionari, ja que feia quasi 90 anys que es van fer, precisament a França, les primeres proves en públic d’aquest invent.

Joseph-Michel Montgolfier (26 d’agost de 1740, 26 de juny de 1810), era el dotzè fill d’en Pierre Montgolfier, hereu de la indústria paperera familiar, fundada el segle XIV. Mai no va ser un bon alumne, però, de ben petit, ja era evident la seva curiositat infinita i el seu gran potencial com a inventor. Una vegada finalitzats els seus estudis de física i ciències naturals, va decidir que el seu futur no estaria lligat a la indústria paperera familiar, creant un laboratori químic. La seva aventura empresarial no va durar gaire temps, retornant finalment a la seva vila natal, Vidalon, on el seu pare li confià la nova fàbrica de Vidalon-le-bas, conjuntament amb la seva germana, Mariane, i el seu germà, Augustine-Maurice. Finalment, després de demostrar la seva habilitat amb les màquines, va ser anomenat responsable tècnic de la paperera Montgolfier. L’any 1780, Joseph s’instal·là a la ciutat d’Avinyó, que no pertanyia a França, sinó que depenia del Papa. En aquella ciutat, lliure de la censura francesa i dels aranzels que el govern francès exigia pels drets de reproducció de les obres literàries, es varen instal·lar gran quantitat d’impremtes. En aquells moments, la empresa familiar anava molt bé, i tenia més de tres-cents obrers.

Joseph seguia les notícies sobre els intents d’Espanya per recuperar Gibraltar, en mans angleses des que l’any 1713 s’havia signat el Tractat d’Utrech, en què es formalitzava la cessió del penyal a Anglaterra. Aquell darrer intent s’inicià l’any 1779, i el conflicte no acabaria fins l’any 1783, amb la signatura del Tractat de Versalles. La superioritat de la marina anglesa en tot moment va impedir la conquesta espanyola, i és precisament aquest el motiu pel qual en Joseph sempre pensava que l’exèrcit espanyol només aconseguiria guanyar si pogués entrar a Gibraltar per l’aire. Però, és clar, no hi havia cap màquina que permetés a l’home assolir el somni de volar. Mentre s’escalfava a la vora del foc en el seu allotjament d’Avinyó, reflexionant sobre els detalls del conflicte entre Espanya i Anglaterra, va llençar despreocupadament un full de paper al foc, observant com els corrents convectius xuclaven el full, arrossegant-lo cap a les flames, on es consumí desprenent una petita bossa de fum, que ràpidament es va elevar verticalment introduint-se espontàniament en el conducte de la fumera. En aquell precís instant, en aquella ment observadora acabava d’engendrar-se una idea molt difusa, en un primer moment, però que aniria madurant durant els següents dies, fins a germinar en forma d’invent.

Joseph va pensar que el fum, per tenir una aparença similar a la dels núvols, contenia un gas (gas de Montgolfier) que tenia la capacitat de ser més lleuger que l’aire, elevant-se en l’atmosfera en resposta a les lleis enunciades pel principi d’Arquímedes. Va construir una capsa d’1×1x1,3 metres amb fusta i tafetà de seda, un teixit molt lleuger. Va invertir la capsa, posant-la sobre una petita pila de paper encès, i observà com molt ràpidament aquell senzill dispositiu s’elevà fins a quedar-se com a enganxat al sostre de l’habitació. Comunicà els resultats dels experiments al seu germà petit, Jacques-Étienne, que havia estudiat arquitectura a París, i tenia més facilitat per a la direcció econòmica de la empresa familiar que per a entendre els detalls de les millores tècniques que el seu germà, Joseph, era capaç de crear. Sabien que l’any 1766, en Henry Cavendish havia descobert un gas entre 11 i 12 vegades més lleuger que l’aire i que havia anomenat aire inflamable, l’hidrogen. Van mirar de repetir la prova amb aquest gas, però el dispositiu de tafetà no era capaç d’elevar-se, ja que el gas s’escapava entre els porus d’aquell material. Així, doncs, van abandonar la idea d’utilitzar hidrogen i van continuar experimentant amb “fum”. Van construir un globus esfèric amb una capacitat de tres metres cúbics, tres vegades més gran que el primer prototipus, i van fer una prova el dia 14 de desembre de 1782. Davant els bocabadats germans, l’invent començà a ascendir i es va escapar al control, cobrint un trajecte de quasi dos quilòmetres de vol. En aquell moment, entusiasmats, van decidir abocar-se en la construcció d’un model molt més gran per tal de poder fer una demostració pública de les possibilitats del seu invent.

Fabriquen un nou teixit a base de tela de cotó recoberta amb una fina capa de paper, que tallen en forma de fusos esfèrics, i que posteriorment unirien longitudinalment per a construir una esfera de 225 quilograms de pes, amb un volum interior de 800 metres cúbics. El dia 4 de juny de 1783, a la ciutat d’Annonay, 45 quilòmetres al sud-est de Saint-Étienne, el globus s’enlairà fins a 1.600 o 2.000 metres d’alçada en un vol que durà uns deu minuts. Tots els prototipus havien estat finançats fins aleshores pels germans Montgolfier, i davant l’èxit de la seva darrera prova, van decidir de demanar finançament a Versalles per tal de fer la demostració definitiva a la mateixa capital, París. Per a aquesta ocasió especial, construeixen un globus molt més gran, amb una alçada de 24 metres i una capacitat de 1000 metres cúbics d’aire calent. La primera prova es realitza l’11 de setembre de 1783, per tal de comprovar el seu correcte funcionament abans de la prova definitiva, l’endemà, davant el Comitè Acadèmic. La prova es va fer amb el globus captiu, sòlidament lligat a terra, per tal de poder recuperar una vegada es refredés el seu contingut, deixant-lo a punt per la demostració del dia següent. Però va ploure, i el recobriment de paper es va fer malbé. El Comitè no va considerar això un fracàs, i va demanar als germans que preparessin una nova demostració per a la setmana següent, a la qual assistiria el propi rei. En només cinc dies van construir un nou globus de 1.400 m3 de capacitat i, el 19 de setembre, un globus quasi completament esfèric, es va elevar davant la mirada de sorpresa de Lluís XVI, amb tres passatgers a bord: un be, un gall i un ànec. L’aparell s’enlairà uns 500 metres i tornà a terra amb els animals en perfecte estat, demostrant que el globus d’aire calent o globus Montgolfier, podia arrossegar amunt una càrrega important, i que qualsevol ésser podia sobreviure a certes alçades sense cap problema.

El rei, no obstant això, no va voler córrer el risc d’autoritzar una prova amb éssers humans, de manera que la darrera prova dels germans Montgolfier es va posposar indefinidament. Va ser el jove físic de la cort, Jean-François Pilâtre de Rozier qui va intercedir davant el rei, amb la condició de ser ell mateix que pujaria a la cistella si aconseguia l’autorització reial. I així va ser com, el dia 15 d’octubre de 1783, avui fa exactament 217 anys, Jean-François, en un vol captiu dins la cistella d’un nou globus amb 2.200 m3 de capacitat, ascendia 26 metres per sobre dels carrers de París, en un vol de quatre minuts i vint-i-cinc segons, per a convertir-se en el primer aeronauta de la història de la humanitat.

De tota manera, cal recordar que, encara que l’invent del globus d’aire calent s’atribueix als germans Montgolfier, l’any 1706 volà per primer cop un petit globus dissenyat i construït per un jesuïta brasiler, el pare Bartolomeu Lorenço de Gusmao. El dia 8 d’agost de 1709 va fer una demostració a Lisboa davant del rei de Portugal, però el nunci apostòlic Michelangelo Conti, enemic declarat del jesuïtes, li prohibí al pare Gusmao “jugar amb globus”. El seu globus aerostàtic, el Passarola, va quedar en l’oblit, i el pare volador es refugià a Espanya on finalment moriria (Toledo, 18 de novembre de 1724).

El dia 3 de setembre de 1783, se signà el tractat de París entre els Estats Units d’Amèrica i Anglaterra, que posava fi a la guerra de la independència dels Estats Units. Aquell mateix dia se signà el tractat de Versalles entre Espanya i Anglaterra, segons el qual Gran Bretanya retornava a Espanya l’illa de Menorca, Florida, algunes zones de l’actual Hondures i Campeche (actualment, un estat de Mèxic), a canvi de la cessió permanent de Gibraltar a la corona anglesa. Aquell succés que inspiraria Joseph-Michel Montgolfier acabava, finalment, amb una derrota i un triomf, que encara perduren avui en dia.