Segurament, si no haguéssim tingut el parèntesi de vint- i- tres anys de la tradicional processó de Setmana Santa, ara no seria necessari explicar el significat d’aquestes dues paraules, perquè fora una obvietat passada de pares a fills, que no admetria cap mena de discussió, ni confusió.
Abans d’entrar en qüestió, vull deixar clar, que encara que cito coses i acords presos en el si de l’agrupació, no correspon a cap declaració o manifestació conjunta, sinó fet, a criteri estrictament personal.
En la primera de les paraules, crec que no cal insistir-hi, perquè està ben entesa per tothom. Quant a la segona, crec que és prou explicita i que a més de reflectir el vertader esperit heretat tradicionalment, és tal com la recordem tots els que la vam viure fins als últims anys, abans de la seva desaparició.
No obstant això, l’agrupació, procurant prevenir possibles desviacions, ja des dels preparatius inicials abans de la represa, vam haver d’establir uns principis, que van ser consensuats per la majoria, i assumits i respectats per tots el membres, tenint en compte la pròpia personalitat de la nostra processó i les necessitats actuals. Això, es va observar i respectar els dos primers anys.
Aquests criteris, a banda d’anar d’acord amb els principis de la nostra tradició, també van ser establers, tenint en compte les necessitats i una lògica aplastant. Pel nombre de components en cada associació, es va creure, que fora impossible que cada una d’elles comptés amb una formació musical, pròpia i massa nombrosa, perquè s’acoblarien i es molestarien les unes amb les altres. Per això, es va procurar espaiar les agrupacions musicals, amb grups musicals i, o corals, entre quatre i vuit o deu component, sobre tot els primers anys, perquè això no passés. Descartant bandes de cornetes i tabals, i reduint la participació d’instruments estridents, per evitar-ho al màxim. Amb l’única excepció de la banda que tanca la processó.
És com en el cas d’anar tapats; amb el pretext d’una actitud més penitencial, que en el nostre cas, està perfectament definit, tant tradicionalment, com pels protocols establers en la represa. En primer lloc, les actituds, ja hi ha qui se n’encarrega de valorar-les i concedir la seva participació; excepcionalment, mentre no surti la processó del improperis, que és on participaven els penitents. En segon lloc, anar de penitent tapat, de manera discrecional, – al meu entendre, i per ser autèntic-, voldria dir, participar-hi sense ser reconegut; això és, sortir de casa tapat, anar a la processó tapat i tornar a casa tapat. Però aquest no és el cas de la nostra processó. No obstant això, al meu entendre, i en ple segle vint– i–u, la penitència, ha de ser una actitud més positiva, que té molt a veure en les actituds personals i quotidianes, de servei, d’humilitat, de caritat en vers el altres, i no una actitud egoista, fruit d’una hora o d’un moment determinat, sense tenir en compte actituds, o voluntats personals, que predisposin a una regeneració interior. Respectant, naturalment d’altres manifestacions, que ja ho tenen com a tradició. I salvant honroses i comptades excepcions, que ja es procura, com hem dit abans, de donar-los-hi cabuda.
A més a més, aquests últims anys, fruit de recerques de noves generacions de musics, s’estan recuperant peces d’un i dos segles enrere, amb instruments originals de l’època, que són composicions molt curtes, fetes expressament perquè la gent que mira la processó, la pugui escoltar tota sencera al seu pas. I que moltes d’elles són inèdites de la processó vallenca del segle dinou. ( Com ja reflecteix el programa, des de l’any passat, es fa un concert per divulgar aquestes partitures, a l’Església de Sant Antoni, a les set de la tarda, del mateix Divendres Sant).
És indubtable que hem estat capaços fins ara, de recuperar un patrimoni d’un valor incalculable per a la nostra ciutat, per a la nostra tradició i pels valors d’una religiositat popular. Hem recuperat una processó, com tots vam decidir i van voler que fos. I tots, vam decidir que fos, fidel a la nostra tradició, tal com la vam heretar dels nostres pares. I estem recuperant part d’un patrimoni musical molt nostre. Per tant, tenim tots els elements propis, i que li donen aquesta personalitat inconfusible, que molts altres voldrien. Hem de renunciar-hi? Per no saber fer una bona pedagogia i saber defensar els nostres valors culturals, tradicionals, i religiosos, hem de ser una reproducció clonada d’altres manifestacions?.
Tots aquets elements, – insisteixo-, perfectament compenetrats i harmonitzats, donen aquesta personalitat, sobrietat, seriositat i solemnitat, tan característica de la nostra processó; a la vegada que aquest silenci respectuós, tant per part de totes i tots, els confrares i germans, com pels que contemplen el seguici, contribueix en gran manera al recolliment propi d’aquests dies.
Això no vol dir que estigui en contra de que els misteris puguin ser portats. Tant de bo ho poguéssim fer tots, recuperant així, tota la seva autenticitat i essència ancestrals. Això sí, fent-ho com els nostres avantpassats, que sense estridències, els homes que anaven sota, s’organitzaven perfectament, sense necessitat d’acompanyament; o en el millor dels casos, al ritme dels músics que tocaven marxes fúnebres. Com a exemple, els de la meva generació encara recordem el pas de Natzarè, que participava en el Viacrucis del Diumenge de Rams i després sortia a la processó del improperis a la nit. I tot, en el més absolut silenci.
I per si a algú li quedés algun dubte sobre el significat de la vesta, també avui, en el nostre cas, és un signe d’unitat, perquè tots i totes anem iguals, exceptuant els escapularis propis de cada Confraria o Germandat. També és un signe d’austeritat i d’igualtat, que no fa distincions, i preserva i evita, tota ostentació personal; donant tot el protagonisme i ornamentació a les imatges dels nostres misteris.
El que vull deixar clar per acabar, és que les coses no s’han fet perquè sí; han estat fruit de moltes hores de llargues reunions i l’únic que es demana, és que es respectin els acords presos, adaptats a les necessitats i exigències actuals. Oblidem-nos doncs, de victimismes estèrils que no condueixen enlloc, i de la necessitat de recórrer a complicitats coercitives gens lloables. Tan sols la responsabilitat, el raonament assenyat, una veritable confraternitat i el respecte i l’observança dels principis bàsics de tota organització, poden superar la desagradable i irresponsable política dels fets consumats.
Que tingueu tots una molt bona Pasqua de resurrecció.