No recordo quan va començar tot. De fet, el nombre de records que podia evocar era molt reduït, i tots havien estat creats sota una suau penombra, tots molt semblants. La sensació d’infinita tranquil·litat no s’havia vist pertorbada en cap moment al llarg de la meva il·limitada consciència; i dic il·limitada perquè realment no sabria dir en quin moment va aparèixer la meva existència, però sí que sé que va ser en un passat infinit, potser, fins i tot, un passat que s’hauria de mesurar en mesos per tal de poder-lo quantificar, però molt llunyà en tot cas. Al principi sentia sorolls que venien de molt lluny i que em feien sentir neguit; però després de poc temps ja no em feien por, perquè m’hi havia acostumat, i és que no semblaven realment amenaçadors, més aviat arribaven a tranquil·litzar-me en moments en què tenia l’imperiosa necessitat de moure’m i de sacsejar el meu confortable medi, un medi que semblava creat a la meva mida, un entorn programat per a satisfer totes, absolutament totes les meves necessitats, sense que em fos reclamat cap esforç a canvi. Allò era vida. No, perdó. Per tal de ser realment just amb aquella idíl·lica forma d’anar passant els dies, crec que hauria de reconèixer que allò era el que més s’ajustava a la definició de paradís. També és cert que no coneixia cap altra forma d’anar tirant, però no és menys cert que no sentia cap curiositat ni una per tal de conèixer les possibles alternatives.
No sabria dir exactament el motiu, però de cada vegada la sensació d’opressió anava en augment, i aquest va ser un dels detonants. No sabria explicar si era jo qui anava creixent o si eren els límits del meu entorn potser no tan infinit els que m’estrenyien de cada vegada més, però el grau de confortabilitat anava a la baixa, sense arribar a ser preocupant, no abans del dia del gran desastre. No ho oblidaré mai, d’això n’estic segur. Ara entenc que era molt evident que tots els símptomes convidaven a pensar que la situació s’havia tornat crítica, i que s’acostava un gran canvi, un canvi que em feia moltíssima por, i no sabria dir exactament perquè, ja que arguments que expliquessin els meus temors, tampoc no en tenia cap, però després vaig entendre que l’origen dels meus temors era precisament el meu desconeixement sobre el més enllà. I, de sobte, vaig ser arrencat del meu món confortable, entre empentes de gran intensitat i amb uns crits que venien del més enllà, que em van fer sentir pànic, perquè vaig entendre que tot s’acabava. Vaig repassar tots els meus records a una velocitat vertiginosa, amb pressa, perquè sabia que en qualsevol moment la meva pretesa infinita existència s’extingiria per sempre més. I llavors vaig experimentar per primera vegada la sensació de no confort, vaig tenir molt de fred i la por em va fer plorar desconsoladament. Unes enormes figures em van rodejar i em van rebre entre aplaudiments i frases d’enhorabona, amb una alegria que contrastava clarament amb el meu desconsol. Em van eixugar, canviant la sensació de fred glacial per una sensació de calidesa, que recordava lleugerament a la de casa meva. Vaig sentir llavors que, si pretenia sobreviure a aquell trauma, a partir d’aquell moment potser m’hauria d’esforçar una mica. Era molt trist, però vaig entendre que jo mateix hauria de cercar l’aire que el meu cos exigia. I no només això, sinó que em veuria obligat per sempre més a reclamar l’aliment que els meus inexperts budells reclamaven contínuament. No crec que mai arribi a entendre els motius pels quals la meva desgràcia ha de fer tan feliços a tots els enormes éssers que em rodegen. Però entre tots els nous sorolls que ara puc captar amb molta més nitidesa, en reconec alguns que em tranquil·litzen, perquè sé que són els mateixos que sentia abans de néixer i, no sé perquè, però tinc la certesa absoluta que aquest ésser em protegirà i m’ajudarà d’ara endavant. Potser no tot s’ha acabat.

Ara tot és ben diferent. Han passat molts anys i jo m’he fet gran, molt gran. He estimat i m’he fet estimar. He vist marxar els meus éssers estimats i he estat testimoni del naixement dels meus éssers estimats. Vaig tenir una gran família, i sé que ara tinc una gran família. Només que abans era el més petit i ara m’he convertit en l’integrant de més edat. Veure’ls m’omple d’orgull, un orgull que només un pare i també padrí pot sentir i valorar, més enllà de les imperfeccions d’una imatge que un pare i també padrí mai no veurà perquè no les voldrà veure. Sento que la decisió de lluitar per sobreviure que vaig prendre en el moment del naixement, m’ha portat algunes estones de patiment que ja quasi no recordo, i és que tots els bons records que he anat guardant al llarg de la meva vida, compensen sobradament tots els moments de dolor. Mai he tingut motius per a penedir-me de la meva decisió de lluitar, i sempre ho he celebrat xiulant melodies que em permetien compartir la meva alegria amb tots aquells que volguessin escoltar-la.

Però ara és diferent. Ja no tinc més forces i no puc continuar lluitant. Sé que tot s’acaba i que seré arrencat novament del meu món, una vegada més, en contra de la meva voluntat. Jo em sento en pau amb mi mateix i tinc la necessitat de descansar. Les circumstàncies de la vida m’han permès de viatjar; així doncs, he viatjat molt i he gaudit molt fent-ho, mentre m’ha estat permès. Tots els éssers que em rodegen també veuen que aviat començaré el darrer viatge i ploren desconsolats. Jo també ploraria si pogués, però no sé què m’espera més enllà. Al llarg de la meva vida he anat escoltant molts dels arguments que miren de crear expectatives tranquil·litzadores sobre l’existència d’un Més Enllà real i acollidor. El meu naixement em va traumatitzar perquè en aquell moment no sabia quin era el meu destí. Ara no em voldria tornar a traumatitzar per no res. Els meus sentiments estan dividits: per un costat deixo una família que estimo, però també vaig tenir una família que estimo. Marxo sense saber ben bé què passarà, però mai renunciaria a tot allò que he viscut. El meu darrer desig conscient és doble: com que no puc fer res per a evitar la meva partida, espero que tots aquells que deixo aquí trobin aviat el consol, i com que no puc fer res per a evitar la meva partida, espero que a l’altra banda m’esperin tots aquells que em van precedir, i que em rebin entre expressions d’alegria. Això no hauria de ser així. Segurament el dolor es podria haver evitat, però les coses han estat creades així i així seguiran. Fins aviat.