La majoria d’experts consideren que la crisi econòmica ja està quedant-se enrere. Evidentment són diverses les seqüeles que aquesta ha deixat, com per exemple els alts índexs d’atur en estats com el nostre. Però el pitjor ja ha passat i ara toca iniciar lentament un nou període de creixement.
Durant aquesta crisi, ha resultat curiós el silenci dels sectors més liberals i dretans, limitant-se a demanar reformes dels mercats laboral -sense dir quines- o criticant als governs per fer poc davant la crisi -fent ells encara menys.
Aquests sectors que sempre han presumit de saber-ne tant d’economia, han estat incapaços d’entonar el “mea culpa” pels seus excessos i per la creació de les famoses bombolles immobiliàries. Com a molt s’han limitat a criticar a la classe política per la seva manca de control. És a dir, ells han estat dolents perquè no han tingut prou policies vigilant-los.
Com la dreta més liberal i salvatge ha reconegut indirectament, l’economia no funciona sense regulació. No funciona sense intervenció estatal -quants diners han hagut d’injectar els bancs centrals? I no funciona sense que l’estat tingui un pes específic prou gran en la creació directa d’ocupació mitjançant la inversió pública.
De tot això se’n diu socialdemocràcia. És el que intenta fer el president Obama als EUA amb la creació d’una xarxa universal de sanitat pública. És el que ha fet el president Zapatero amb els seus plans E. I és el que han fet altres dirigents europeus subvencionant les seves multinacionals per salvar els llocs de treball que aquestes creen.
Les solucions anticrisi han estat el retorn de l’estat. I la crisi es va originar quan aquest es va allunyar massa. No n’hi ha prou amb això per entendre que l’economia no funciona sense els estats? Després de la Segona Guerra Mundial, amb una Europa destruïda i enfonsada, l’estat del benestar es va crear precisament així. El gran pacte entre la socialdemocràcia i els democratacristians va desembocar en un sistema econòmic sostenible fins que el fantasma del liberalisme va tornar a fer la seva aparició.
L’any 2010 serà el de la recuperació. Els estats podran reduir el seu endeutament, el mercat podrà funcionar sense injeccions de capital públic i es tornaran a crear llocs de treball. Com es deuen fregar les mans els grans capitalistes! Els ciutadans hem pagat la crisi que ells van provocar amb atur i menys renta disponible. Les administracions públiques s’han hagut d’arruïnar. I ara que el problema està resolt, els hi faltarà temps per reclamar una nova liberalització.
Ja coneixem el discurs de la dreta més extrema: el sector públic al mínim, els drets laborals són una trava al creixement econòmic i el mercat s’autoregula. Preparem-nos perquè aviat tornarem a sentir els mateixos cants de sirena de sempre.
Ronald Reagan i Margaret Tatcher van assentar les bases d’aquest discurs. Els seus seguidors van anar desmantellant l’estat del benestar i la socialdemocràcia de manera sistemàtica fins abocar-nos a la greu crisi que lentament hem anat deixant enrere. Ara no podem tornar a caure en aquest error.
Els estats han recuperat una gran dosi del control que sempre havien tingut sobre l’economia en nom del bé comú. Això no es pot tornar a perdre. S’ha demostrat que és l’única forma d’evitar les situacions d’injustícia que tots hem pogut veure arran d’aquesta crisi. Per tant, més liberalisme no, gràcies. Preparem-nos per dir prou!