La vida continua. De tota manera, mai no plou al gust de tothom, això ja ho sabem. Uns, aquells que han estat de vacances, es queixen que el temps no ha acompanyat gens, i que el mes de juliol no ha estat prou calorós. Han tornat cap a casa no massa convençuts que la despesa hagi estat del tot proporcional a un temps de lleure només aprofitat en part. D’altres es queixen que la gent, encara temorosa dels efectes d’aquesta omnipresent i cansosa crisi -causa i efecte fàcils de quasi tots els mals mundials actuals-, no fa res per augmentar els nivells d’ocupació hotelera ni per incrementar les mitjanes de visites i propines en bars i restaurants de les zones més turístiques (sinònim, sovint, de no massa econòmiques), tot i anunciant que aquest mes d’agost tots els indicadors milloraran, no sé ben bé si com a pronòstic perfectament fonamentat en xifres reals o com a desig pronunciat en veu alta pels representants d’un col·lectiu que ha viscut moments millors. També estan aquells que no volen ni sentir a parlar de vacances, donat que estan passant un moment prou complicat, i contents estan de poder anar tirant, encara que se n’hagin d’estar de moltes futileses, vacances incloses.

I finalment, aparentment al marge de tot allò que estem vivint la resta de pobres mortals, estan els màxim responsables polítics, alimentant d’incerteses totes les converses de cafè i carregant, com de costum, amb la responsabilitat de tots els problemes del dia a dia de tothom, però aïllats en el seu propi món, en aparença cecs als efectes provocats per les seves decisions, sords a totes les crítiques que el poble s’atreveix a cridar, indolents respecte a les preocupacions que més atabala a aquells a qui serveixen. Ja no sabem què creure d’un govern de l’Estat que negava l’existència d’una crisi per motius electoralistes, que es va atrevir a redactar durant dos anys consecutius (2008 i 2009) pressupostos propis d’èpoques millors, adobats amb xecs bebès i retorn d’una part de la renda, liquidant els minsos estalvis estatals a través d’obres públiques sense sentit i només amb una eficiència a molt curt termini, assegurant que l’avançament de les eleccions generals no aportarien absolutament cap benefici al conjunt de l’Estat, i convocant finalment eleccions anticipades tan aviat com les darreres estadístiques declaren una millora respecte a l’intenció de vot vers al partit més castigat, però amb la capacitat de decidir. Això si, sempre pensant en tot allò que més ens convé a tots plegats, encara que les aparences semblin indicar que es prioritzin els interessos partidistes. Això mai! I, ningú no sap ben bé perquè, però continuen protagonitzant la majoria de converses a peu de carrer, on ja no cal recórrer a un inici tradicional de conversa com ara “sembla que farà bon dia avui, no et sembla?”

De cada cèntim que ens gastem, generem uns ingressos d’un 18% en concepte d’IVA, però d’aquest cèntim que ens gastem, prèviament ja ens han descomptat una bona pessigada en concepte d’impost sobre la renda de les persones físiques. I no vull pensar ara sobre els impostos sobre els vehicles, bens immobles, impostos especials sobre energia i carburants, etc. I ja està bé que tothom contribueixi amb una part proporcional a l’estat del benestar comú. Ara bé, no cau gens bé que, tot i que la majoria de mortals ens hem vist obligats en els darrers temps a ajustar-nos el cinturó, en un exercici d’adaptació a la nova situació (intentant pensar que el pitjor de la tempesta ja ha passat), ara ens veiem obligats també a renunciar a una part dels beneficis socials a que els nostres impostos ens donaven dret. Ja entenem que la despesa poc assenyada dels darrers anys ens està obligant ara a planificar cadascun dels passos per tal de no caure pel barranc del desastre econòmic, però no ens agrada que ens diguin, ni en broma, que per exemple aquest mes d’agost no és un bon mes per a posar-se malalt. No planifiquem quan serem víctimes d’una dolença, però ens agrada pensar que, donat el cas, tindrem una atenció de qualitat, com sempre.

Els continus plans d’ajust sobre la sanitat, l’educació i els serveis socials no semblen suficient per adreçar la nau. O aquesta és la sensació que es respira al carrer. Les dades sobre l’atur no milloren, les condicions laborals són de cada vegada més exigents i, a sobre, si qualsevol país de qualsevol continent anuncia qualsevol petit inconvenient, sembla que totes les economies es girin a observar el comportament del deute públic espanyol, amb unes primes de risc que superen amb massa facilitat la frontera psicològica dels 400 punts bàsics. De tota manera, no hi ha motius per el pessimisme.

I la vida continua. De tota manera, mai no plou al gust de tothom, això ja ho sabem. Els uns perquè estan de vacances, i els altres perquè no ho estan. O simplement perquè, de moment, se n’han d’estar d’algunes futileses … més.