«La pau sigui amb vosaltres.» Aquesta expressió que utilitza Jesús moltes vegades és una referència al fet que el cristianisme és una religió promotora de la pau. No resulta fàcil actualment veure fins a quin punt era una novetat que Crist prediqués l’amor als enemics, la fraternitat universal com a fills d’un mateix Pare Déu i, per tant, germans entre si. Un doctor de la llei li pregunta, per aprendre, o potser per excusar-se: «I qui és el meu proïsme?», i Jesús contesta amb la bella paràbola del bon samarità.

En el món actual, en què la violència abunda tant —encara que no gaire més que en altres èpoques— podríem preguntar-nos: És possible ser un pacifista radical, posar sempre l’altra galta? És necessari i encara convenient deixar que predomini el mal si som nosaltres els qui en rebem l’impacte?

Això ens dóna peu a considerar en termes realistes —encara que no menys exigents— les possibilitats de la pau i de la justificació d’oposar-se a un atac. En altres paraules, i fins i tot considerant l’ideal d’un món en pau, la pregunta és si pot donar-se una guerra justa.

Abans que res cal recordar que el cristianisme predica la guerra contra un mateix, contra les seves baixes passions o les males tendències, com l’egoisme, la supèrbia, la mandra. El terme «lluita ascètica» tan utilitzat parla bé d’aquesta autoexigència. Però… i davant dels altres?

El Catecisme de l’Església catòlica, recollint la tradició de l’Església, considera que hi ha guerres justes, per exemple, per a la legítima defensa de les nacions, però amb una sèrie de condicions: que el dany causat per l’agressor sigui durador, greu i cert; que els altres mitjans per defensar-se hagin estat utilitzats (és a dir la guerra com a últim recurs), que hi hagi condicions serioses d’èxit i que l’ocupació d’armes no comporti mals majors que els que pretén eliminar.

En el cristianisme primitiu hi ha exemples en què els soldats són admesos. El que els diu Joan Baptista és que no abusin ni es quedin amb una paga que no els correspon. D’altra banda, als catecúmens els era prohibit ser gladiadors i participar en espectacles violents, però no ser militars. Un d’ells, Corneli, va ser un dels primers conversos.

Un cop deixat clar que és admissible i, a vegades, imprescindible, fer front a la violència amb la força (d’aquí que hi hagi també la policia), l’Església sempre ha procurat que no s’arribi a la situació de guerra, que moltes vegades és fruit de la injustícia. Només cal veure moltes guerres del Tercer Món amb un lamentable passat colonial. Per això Pau VI va dir a la Populorum progressio que «el desenvolupament és el nou nom de la pau».

Nosaltres no podem intervenir directament en els grans conflictes, però sí que podem ser promotors de pau en les nostres famílies, en el nostre entorn social. Amb l’ajuda de Déu així ho hem de fer, posant l’esforç necessari i avançant amb això l’assentament del regne de Déu ja en aquest món.