Tot estava a punt al cap Gris-Nez, lloc de sortida del pas de Calais o punt més proper entre les costes de França i d’Anglaterra, al mar del Nord. Aquell fred matí del sis de juliol de 1926 no aconsellava precisament el bany, en unes aigües que estaven a uns quinze graus de temperatura, i amb un temps que amenaçava d’empitjorar. De tota manera, la Gertrude Ederle estava convençuda que aquell era el dia, el seu gran dia. No va atendre els arguments del seu entrenador i, tan aviat com es va acabar d’aplicar la protecció fabricada a partir d’oli d’oliva, lanolina i vaselina, es va capbussar en les agitades aigües amb la clara convicció que aquell segon intent seria el definitiu, mentre cridà “cheerio!” (fins després). Eren les set i cinc minuts del matí. Estava decidida. Arribaria sense parar fins a les costes angleses, i es convertiria així en la primera dona que travessaria el canal de la Mànega nedant, amb només dinou anys. Abans que ella, només cinc homes ho havien aconseguit, i el millor havia estat l’italoargentí Enric Tiraboschi, amb una marca de 16 hores i 31 minuts.

De petita, durant un viatge que la seva família va fer a Alemanya, la Trudy o Gertie, com familiarment l’anomenaven, va caure en un llac i va estar a punt de morir ofegada. Aquell dia es va prometre que mai més ningú l’hauria de rescatar per no saber nedar. I es va dedicar a la natació en cos i ànima, en contra de l’opinió dels metges que la van atendre durant l’episodi que patí de xarampió, i que afectà especialment al seu oïda. En el futur, els pitjors pronòstics s’acomplirien i, durant la dècada dels 40, la sordesa completa l’obligaria a assolir nous reptes. Entre els anys 1921 i 1925, va aconseguir més de vint marques nacional i mundials. I fins i tot va participar en unes olimpíades, les de París de 1924, on el seu paper va ser molt discret a causa d’una lesió al genoll i a la fatiga provocada per l’excessiu proteccionisme de les autoritats nord-americanes que, per tal d’evitar que les seves representants femenines es contaminessin de la moralitat bohèmia de la ciutat (segons Richard Severo, del New York Times), allotjaren a les seves representants en hotels prou allunyats de la capital francesa, sotmetent a les atletes a sessions de sis hores d’autobús quan s’havien de traslladar des dels hotels a les piscines olímpiques. Gertrude només aconseguiria, a nivell individual, les medalles de bronze en 100 i 400 metres, així com l’or en els 400 metres estil lliure per relleus.

Després de sis hores, el temps va empitjorar i va començar a ploure. Les onades van guanyar alçada i van aparèixer forts corrents creuats, que van posar a prova a Trudy. No obstant, la situació meteorològica només era una de les moltes adversitats contra les que havia de lluitar. Els diaris nord-americans Chicago Tribune i New York Daily News van pagar les despeses necessàries per a la preparació de la prova a canvi de l’exclusivitat de la notícia. Es va contractar un remolcador que faria el seguiment de l’esdeveniment, i només es va permetre la presència a bord del pare de la Trudy, la seva germana Margaret, la Julie Harpman (esposa del columnista del Chicago Tribune, Westbrook Pegler) i d’un reporter del New York Daily News. La resta de periodistes es van molestar notablement, i es van veure obligats a llogar conjuntament un segon remolcador. Aquest segon vaixell, es va apropar en diverses ocasions a la posició de la Trudy, per intentar que toqués la barca, cosa que faria que quedés automàticament desqualificada. Sortosament no es va deixar enganyar. De tota manera, les publicacions en alguns mitjans escrits van mirar de desmerèixer la marca que aquesta nedadora estava a punt d’aconseguir; per exemple, a la Westminster Gazette es publicava el dia 18 d’agost que la Gertrude havia fet trampes, donat que un dels remolcadors navegava per davant, trencant les onades i permetent a la nedadora moure’s per aigües completament tranquil·les, aprofitant l’efecte succió de l’embarcació per a reduir l’esforç que la prova requeria. La rigorositat de la notícia es va esvair entre paraules dictades pel ressentiment.

Dotze hores després de la sortida, estava completament esgotada, i nedava quasi per sobreviure; en aquell moment algú li va cridar des del vaixell: “Trudy, has de sortir”. Ella, sorpresa, va respondre “per què?”, i va continuar nedant com si res. La distància mínima entre les costes anglesa i francesa, era de 32,55 quilòmetres, però Gertrude sabia perfectament que els forts corrents la desviarien de la línia recta imaginària i la distància final seria més gran. Durant el seu primer intent, l’any anterior, quan ja havia recorregut 56 quilòmetres, 8 hores i 43 minuts després de sortir de Calais, un membre del seu equip de recolzament es va espantar ja que, observant la immobilitat de Gertrude, es va pensar que s’estava ofegant, i es va acostar apressuradament per ajudar-la, provocant la desqualificació en tocar-la; Gertrude es va sorprendre de l’actuació del seu company, ja que només estava descansant una mica.

Finalment va trobar la recompensa al seu immens esforç quan, després de 14 hores i 31 minuts, arribava a les platges de Kingsdown (Anglaterra). Va recórrer nedant la distància de 56 quilòmetres. Va demostrar així allò que havia dit amb anterioritat: “les dones també poden creuar el Canal de la Mànega”. Milers de persones es van desplaçar fins a la platja tan aviat com la notícia de la seva arribada es va propagar. Però allò només fou un petit avançament del que es trobaria en arribar a la seva ciutat natal, Nova York, on l’esperarien més de dos milions de persones, així com les màximes autoritats de la ciutat i del país.

Aquell 6 d’agost d’ara fa exactament 84 anys, Gertrude Ederle esdevingué la primera dona que va creuar el Canal de la Mànega, superant el rècord establert per Enric Tiraboschi. Tres setmanes després que Ederle creués el canal, la nedadora Clemington Corson, també de Nova York, repetia la mateixa proesa, convertint-se en la segona dona que aconseguia travessar el canal de la mànega, en un temps de 15 hores i 30 minuts. No aconseguí superar el rècord de Gertrude, però sí les marques masculines anteriors. En aquesta ocasió, el seu marit la va voler acompanyar, seguint-la amb un bot a rems; en arribar a terra, va ser Clemington qui va haver d’ajudar al seu home, que estava completament extenuat. Aquesta escena, segons l’humorista Will Rogers, “donà un nou significat al terme ‘sexe dèbil’”. El rècord femení establert per Gertrude, no es superà fins passats 24 anys; fou Florence May Chadwick qui al 1950 va aconseguir travessar el canal en 13 hores i 20 minuts.

Durant l’any 1933, en un moment en què els seus problemes d’oïda l’afectaven ja anímicament, encara que el públic no oblidava les seves proeses, cau per les escales del seu apartament a Nova York, i rep un fort cop a l’esquena; segons els metges que la van atendre, mai més podria nedar. Sis anys més tard, durant la Fira Mundial de Nova York, va nedar el llarg de la piscina, davant l’ovació d’un públic emocionat. A partir d’aquell moment, es va dedicar a ensenyar natació als nens d’una escola per a sords de Nova York. El dia 30 de novembre de 2003, Gertrude moria en una residencia de New Jersey als 98 anys, sense descendència directa, però rodejada dels seus deu nebots. Una vegada, la Gertrude Ederle va dir: “no tinc cap queixa. Estic contenta i satisfeta. No sóc una persona que persegueixi la Lluna si té al seu abast les estrelles”. De ben segur que el seu paradís ideal no el podria concebre sense un lloc en el que practicar la seva passió: la natació.