Després de més de sis anys i de més tres-cents articles, estimats lectors i estimades lectores, avui aprofito per a acomiadar-me de vostès, almenys de manera temporal. Les circumstàncies han fet que darrerament ja no pugui escriure amb l’assiduïtat habitual -ja hauran notat que no cada setmana apareixia “l’esquerda” com en temps enrere-, a més de que probablement ja no quedava massa més cosa nova per aportar.

Els qui m’heu anat seguint amb més atenció, ja sabeu com penso, quines són les meves obsessions i quines temàtiques són les que m’agrada tractar. És cert que cada dia apareixen temes i situacions noves per comentar, però segurament la lectura que jo en pugui fer ja és més que previsible.

Tots coneixeu la meva fe cega en la societat com a marc ideal per a desenvolupar els nostres projectes vitals. Les persones no som res les unes sense les altres i tot el que fem junts perdura per sempre. Mai hi hagut el més mínim avenç sense la implicació de tot un col·lectiu.

Detesto les individualitats i les etiquetes que ens separen artificialment. Crec en la pàtria dels humans, on la religió, la nacionalitat, la llengua, l’edat, les idees o el gènere no són més que un símbol de la nostra riquesa i una oportunitat per aprendre els uns dels altres.

Crec en les persones i admiro a qui és capaç de posar una part de la seva vida al servei dels altres. M’agraden aquelles iniciatives encaminades a combatre la injustícia. I defenso sempre la responsabilitat individual cap a la col·lectivitat: els nostres propis drets no són més que un reflex dels nostres deures cap als altres.

No suporto els dogmes. No m’agraden els monopolis ni de les idees ni de les creences. La llibertat de les persones està en la seva ment. L’esclavitud només es dóna en qui no és capaç de pensar per si mateix.

Tampoc he amagat mai les meves idees polítiques ni les meves preferències religioses. En el fons, ambdues coses no són més que l’expressió de la nostra actitud cap a la vida. M’agraden aquells líders tant polítics com religiosos que basen el seu discurs en la pau, la solidaritat, la justícia, la llibertat i la igualtat. Però sobretot m’agraden els qui destil·len optimisme, aquella qualitat que ha fet avançar la humanitat en els moments més difícils. Mai un pessimista ha estat capaç de donar el mínim pas endavant.

Sé també que aquest espai no sempre ha estat del gust de moltes persones. No tothom és capaç d’acceptar les idees dels altres -de fet això és una de les coses que ens resulta més difícils a qualsevol persona-, i segurament més d’un s’haurà sentit fins i tot ofès pel que hagi pogut dir algun dia. En qualsevol cas, no era la meva intenció.

També és cert que en alguns casos he ridiculitzat a alguns líders polítics, especialment del PP i algun convergent. Entenc que potser no era l’opció més encertada. Però aquestes persones també fora bo que entenguessin el mal que fan i han fet a la societat amb la seva demagògia i amb decisions com la guerra de l’Iraq.

Bé, és doncs el moment de donar pas a noves veus. Seria bo mantenir la pluralitat en aquestes pàgines d’opinió, així que animo a qualsevol ment inquieta a aportar el seu punt de vista i enriquir un debat social darrerament massa crispat.

I ja per acabar, deixeu-me donar-vos les gràcies a tots per la vostra atenció. Sense el vostre suport aquesta aventura no hauria tingut cap mena de sentit. En tinc suficient amb saber que aquest espai els ha permès reflexionar una mica sobre les temàtiques abordades. No era la meva intenció convèncer. Simplement em conformava en fer pensar.

Adéu!