Ja abans que el president Montilla anunciés la data de les eleccions, els partits havien començat a escalfar motors indicant quines serien les seves línies mestres de cara a la campanya electoral. I pel que s’ha dit fins ara, després del clam popular de les darreres manifestacions, la majoria només pretenen portar l’aigua al seu molí o s’orienten vers situacions impossibles, tret que els partits estiguin disposats a saltar-se la legislació i la sentència del TC. Vegem-ho:

El PP i Ciutadans voldrien una societat catalana dominada pel nacionalisme espanyol per damunt de les aspiracions de la majoria del poble català. La pretesa “igualtat de drets” és en el fons un engany perquè portarien a la divisió de la societat. Ens volen només com a espanyols. La llengua i la cultura catalanes en realitat els fan nosa i, com que no tenen al darrere la força i el suport de l’Estat, quedarien encara més minoritzades, residuals.

El PSC ens vol fer creure que superaran la darrera retallada de l’Estatut mitjançant lleis per recuperar algunes de les competències perdudes després de la sentència del TC. És una fal·làcia oportunista de cara a la previsible derrota electoral. Saben perfectament que, en les circumstàncies actuals, no prosperarà cap llei que superi els límits imposats pel TC. Per complementar-ho, s’han tret de la màniga, com sempre que hi ha eleccions, la idea del federalisme. Tampoc aquesta proposta no hauria d’enganyar ningú, perquè per federar-se hi ha d’haver voluntat per les dues parts i, encara que a Catalunya la idea gaudeix d’una llarga tradició, a la banda espanyola podem dir que el més calent és a l’aigüera. Ningú planteja canviar la sacrosanta Constitució, que no preveu aquesta possibilitat.

CiU diu que basarà el seu programa en aconseguir un concert econòmic semblant al que tenen el País Basc i Navarra. Però obliden (o potser no) que amb l’Estatut actual no ha estat possible aconseguir ni tan sols un finançament econòmic diferenciat. Per tant, en cas de governar, o bé haurien de prendre mesures dràstiques, com podria ser no enviar a Madrid la recaptació dels impostos catalans (cosa que seria il·legal) o bé haurien de concertar amb el govern central un altre sistema de finançament, que segurament seria recorregut i tombat altra vegada pel TC. Realment creuen els dirigents de CiU en la viabilitat d’aquesta proposta? Permeteu-me que en dubti.

Esquerra diu que aposta per abandonar la via autonòmica i propulsar un referèndum d’autodeterminació. Aquí la fal·làcia és més subtil. A primera vista pot semblar interessant donar la veu al poble i que sigui ell qui determini el seu futur. Però tampoc l’ordenament jurídic actual permet la convocatòria de referèndums sense l’aprovació de les Corts espanyoles. Què pensa fer Esquerra en aquest cas? Pretendre que sigui el Parlament català qui el convoqui és absolutament improbable, atès que ja hi ha hagut partits -PP, CiU, PSC, IC i C’s- que explícitament ho han descartat. I, encara que prosperés la iniciativa, esperar que Madrid ho aprovés és somniar truites. Caldria, doncs, saltar-se la legislació i tirar pel dret. Estan disposats a fer-ho? Vista la seva actuació en els darrers temps, no ho crec gaire probable.

Reagrupament i Solidaritat Catalana encara no han definit prou clarament la seva estratègia. Diuen optar per la proclamació unilateral d’independència com a representants que són del poble i després convocar un referèndum vinculant. Així ho han fet altres països europeus en un procés com el de Kosovo, avalat després per les institucions internacionals. Però hi ha encara tants interrogants a l’aire que fan dubtar que el sistema sigui aplicable a Catalunya en el moment actual.

Ens trobem, doncs, davant un atzucac. Les possibilitats reals són dues: o bé quedem tal com ara -és a dir, amb uns polítics sotmesos per la llei i al marge de la voluntat d’un ampli sector del poble català- o bé caldrà posar-se al costat del poble i deixar que manifesti lliurement la seva voluntat encara que això representi saltar-se la legislació. En les properes setmanes veurem qui és capaç de posar el futur del país al davant dels interessos de partit. De moment, només podem demanar una cosa: que no ens enganyin.