Inconscientment, tancava amb força els ulls, com negant-se a despertar, resistint-se a tornar a una realitat que segurament era la responsable dels malsons de les dues darreres setmanes. Però els sentits anaven recordant de mica en mica la seva existència a un cervell que encara no volia renunciar al descans de la quasi inactivitat corporal de la nit. Incorporant-se mentre es fregava vigorosament els ulls, el capità anava recordant els detalls del seu desafortunat viatge, així com el pla que havia traçat per tal que ell, i allò que quedava de la seva tripulació, poguessin tornar al seu món, amb la gent que coneixien, entenien i estimaven, amb les seves famílies.
En aixecar-se, es va quedar uns instants mirant cap a l’exterior, des de la mateixa porta de la seva casa provisional, observant aquella bona gent d’estranys costums, mentre alçava els braços ben amunt, amb força, amb els punys tancats i entre badalls. Els havia d’agrair moltes coses, ja que es podria dir que els van salvar la vida. Quan aquells salvatges els van veure desembarcar penosament d’un vaixell que amenaçava d’enfonsar-se en aquelles aigües desconegudes, el poblat en pes va iniciar una desconcertant carrera envers ells, davant el temor dels debilitats mariners que allò que semblava un atac en tota regla, representés la seva fi. La por va deixar ràpidament pas a una emotiva i profunda alegria quan aquells natius els van acompanyar fins a la platja, oferint-los no només menjar i beure, sinó, com a bons amfitrions segons els seus costums, a les seves dones. Els seus homes havien extret tota la fusta necessària per a reparar el vaixell de la frondosa selva que moria en el llindar del poblat, seguint les indicacions dels natius que, entenent les necessitats dels forasters, els aconsellaven respecte a la fusta a utilitzar.

El cap de la tribu costanera observava la platja amb curiositat, però també amb satisfacció i orgull, des del punt més alt del turó proper al poblat, acompanyat del seu fill gran. Mirava com aquells dos grups perfectament diferenciats treballaven en total sintonia amb un objectiu comú. No sabia si estaven fent el més correcte, però era allò que aquells déus volien. Segons una antiga llegenda, un dia un grup de déus, que podrien reconèixer fàcilment, arribarien a aquelles patges paradisíaques; i aquells eren, sens dubte, els protagonistes d’aquella ancestral llegenda. Eren éssers molt semblants a ells, però eren molt més alts, de pell blanca, vestits de manera molt estranya i amb la cara plena de cabells, que havien arribat en un gran vaixell, encara que era molt evident que els devia haver passat alguna cosa molt greu, perquè tant la seva nau com ells mateixos, presentaven símptomes clars de no estar travessant precisament un bon moment. La llegenda no explicava què és allò que ells haurien de fer per a guanyar-se el favor dels déus, però estava clar que, una vegada recuperats, tenien moltes ganes de reparar la seva grandiosa nau per a tornar al les seves divines activitats, així que ells estaven ajudant-los el millor que podien i sabien. Ja havia transcorregut quasi mitja lluna des de l’arribada divina, i aquells éssers dedicaven bona part del temps a portar aigua i aliments a la nau, cosa que semblava indicar que aviat marxarien. Ells no podien fer res més que deixar-los marxar, sabent que la seva recompensa no arribaria en aquesta vida, sinó quan es retrobessin amb els seus ancestres.

Aquell grup d’experimentats mariners tenia ganes d’abandonar les terres a les que havien arribat seguint una nova ruta que aquella terrible tempesta els havia obligat a descobrir, després que els forts corrents els empenyessin molt a l’oest de la seva ruta habitual. Normalment, quan tornaven des de les costes africanes, carregats de fustes nobles que després venien a bon preu en la seva Huelva natal, s’endinsaven cap a l’oest fins a trobar els corrents que els retornaven quasi sense esforç a les costes portugueses i des d’allà a casa. Cap vaixell s’atrevia a anar massa a l’oest, perquè aquella mar plana s’acabava en una gegantina cascada a la què eren arrossegats sense remei els vaixells més temeraris, que mai tornaven. Tenien ganes de tornar aviat per a explicar a tothom que aquell oceà immens no era com s’imaginaven, i que en realitat permetia arribar fins a les Índies, sense haver de bordejar tot el continent africà. Aquella fortuïta troballa revolucionaria l’art de la navegació, i tots els mapes s’haurien de tornar a dibuixar seguint les seves indicacions.

Però el destí havia decidit que el secret de la nova ruta encara no fos mostrat a la humanitat. Era l’any 1482 i a aquell grup d’afortunats descobridors, la sort finalment els havia d’abandonar durant el seu viatge de tornada. Una de les dues malalties que havien de patir ja era prou coneguda i temuda pels mariners que havien de passar moltes setmanes sense tocar terra, provocada per la ingesta insuficient de vitamina C: l’escorbut. La segona malaltia era completament desconeguda i provocada per l’excés d’amabilitat dels seus nous amics indis, o millor dit, de les seves dones: la sífilis.
Quan finalment la malmesa tripulació va arribar novament al continent europeu, el capità Alfonso Sánchez i els pocs tripulants que havien aconseguit sobreviure, estaven a les portes de la mort. I el capità, poc abans de morir, en agraïment a les atencions que aquell desconegut havia tingut envers els seus homes i a ell mateix, li transmeté el secret que no volia emportar-se a la tomba, i li explicà els detalls de la seva increïble experiència, sense saber que aquell home que escoltava amb tanta atenció les seves darreres paraules, seguiria les seves indicacions al peu de la lletra només deu anys més tard, i què, igual que ell, moriria ignorant la verdadera dimensió de la seva troballa.

Avui en dia no sabem si realment el capità Alfonso Sánchez, que sembla ser que vivia a la plaça de la Soledat, a Huelva, va existir realment. Tampoc no hem resolt molts dels misteris que rodejaven al navegant Cristòfor Colom i, si realment va aconseguir la informació de mans d’un testimoni moribund, és normal que no expliqués a ningú, per a garantir-se la autoria del descobriment de la nova ruta mercantil. Realitat o ficció? Potser no ho sabrem mai, i tot plegat forma part de l’encant dels misteris que rodegen el descobriment del continent americà. És curiós que molts problemes de rabiosa actualitat ens fan formular la mateixa pregunta, amb una angoixant i gens tranquil·litzadora manca de respostes.