Per deu vots contraris, set a favor i dues abstencions, l’Ajuntament de Valls va rebutjar divendres passat, dia 30 de juliol, una moció presentada pel grup municipal d’ERC per la independència nacional. El regidor del PP Francesc Caballero va assegurar que “no puc votat a favor ni pel títol, la motivació ni els acords de la moció” i afegia que “no és un tema per debatre a l’Ajuntament, quan tots tenim diputats al Parlament. A més, cal acatar el que diuen els tribunals. Sóc català i espanyol i no és necessària la independència de Catalunya”.

Per la seva part, el grup municipal de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que va votar de manera afirmativa no es va amagar el seu disgust vers el grup municipal d’Esquerra per haver presentat una moció sense tenir-los en compte. A més, el seu regidor, Gerard Nogués, va assegurar que “A Valls hi ha com a mínim 5.000 persones que estan decidits a treballar per la independència” i va afegir que “la independència no s’aconseguirà amb mocions ni amb una declaració conjunta”. Nogués recorda durant el ple que ERC va votar al parlament en contra de la Iniciativa Legislatura Popular que demanava la celebració d’un referèndum sobre la independència.

Pel que fa al grup del Partit dels Socialistes de Catalunya, amb llibertat de vots, tots ells van votar en contra.

Pel que fa a Convergència i Unió, també amb llibertat de vot, el vot es va donar en els tres sentits. Segons Martí Barberà va manifestar que tot i estar “d’acord amb la sobirania i l’estat, no creiem en aquest model. La fita d’estat sobirà s’aconseguiria si tots anem a una”.

La moció d’ERC manifestava el rebuig a la vulneració de la voluntat popular que suposa la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia, constatar que amb aquesta decisió les institucions de l’Estat han exclòs la voluntat expressada pel poble de Catalunya del marc constitucional espanyol i considerar el municipi de Valls moralment exclòs de la Constitució espanyola.

A més, la moció instava al Parlament de Catalunya a iniciar un procés democràtic per tal que Catalunya assoleixi la independència nacional i es constitueixi en un estat independent, de dret, democràtic i social integrat a la Unió Europea, mitjançant la celebració d’un referèndum on aquest nou horitzó sigui sotmès a la decisió lliure i voluntària del conjunt del poble de Catalunya.

I finalment, la moció instava a les institucions, forces polítiques, societat civil i ciutadania catalana a implicar-se plenament en la nova etapa històrica que s’obre en el camí cap a l’assoliment de la independència nacional.

La sentència emesa pel Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya el 28 de juny de 2010 suposa una retallada molt significativa d’aspectes fonamentals d’aquesta norma jurídica ratificada en referèndum per la ciutadania el 18 de juny de 2006. La declaració d’inconstitucionalitat de la totalitat o part de catorze articles i la restricció interpretativa sobre vint-i-sis més modifica en els aspectes fonamentals l’Estatut que la ciutadania de Catalunya va aprovar. Cal recordar, a més, que l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles ja incorporava una rebaixa molt substancial respecte del text aprovat al Parlament el 30 de setembre del 2005, i que ja afectava parets mestres com la recaptació de tots els impostos per part de la Generalitat, el control sobre grans infraestructures, la relació bilateral amb l’Estat, el reconeixement jurídic de Catalunya com a nació i la presència en organismes de la Unió Europea, entre altres aspectes, als quals cal sumar-hi els efectes de la sentència sobre la condició de la llengua catalana, la descentralització del poder judicial o l’eliminació del blindatge de competències de la Generalitat, entre d’altres.

D’aquesta manera, la sentència del Tribunal Constitucional declara la incompatibilitat de la voluntat expressada pel poble de Catalunya amb la Constitució. Amb aquesta decisió, s’exclou la voluntat de ser i decidir del poble de Catalunya del marc jurídic i constitucional espanyol. Aquest fet situa les institucions catalanes en la necessitat de defensar les decisions preses pel poble de Catalunya, de qui n’emana el seu poder i representació polítiques, i obliga el conjunt d’institucions, societat i forces polítiques catalanes a plantejar un nou horitzó basat en el dret del poble de Catalunya a decidir lliurement el seu futur, sense cap altre límit que la seva voluntat expressada de forma lliure, democràtica i pacífica.