Procurant cercar en el parèntesi estiuenc, aquest bàlsam que trenqui amb aquesta monotonia, a vegades angoixant dels últims temps, he cregut oportú recrear-me una mica, en aquells moments de la joventut que van satisfer amb plenitud bona part de les inquietuds que, potser, marcaren una tendència i van imprimir en nosaltres quelcom que ha perdurat sempre. En el meu cas, segur que sí, però crec que també ho compartireu molts de vosaltres. És haver pogut pertànyer al Grup de Teatre de la Congregació Mariana.

Justament fa pocs anys, en celebràvem el seu cinquantè aniversari, que durant un lustre llarg, o sigui, més o menys des dels anys cinquanta, fins a les acaballes dels vuitanta, molt del jovent d’aleshores vam formar-ne part durant un període més o menys perllongat, col·laborant, principalment, en un dels espectacles que va donar nom a Valls arreu de Catalunya, Els Pastorets de Valls, La Flor de Nadal. Naturalment, això no va ser pas l’inici, sinó la conseqüència d’haver anat formant un grup amateur estable, amb la suficient capacitat de convocatòria, perquè en resultés un fenomen de masses, tant de participants, com de públic que omplia totes les representacions. Succeia el mateix, en les obres que es programaven durant l’any.

És innegable que aquella època va marcar una tendència molt positiva, tant en l’aspecte social, cultural com en el tradicional, a la nostra ciutat, que alhora que ens ho passàvem bé, molts ens hi férem grans, formant-nos com persones, mentre ens iniciàvem en la vida social, compartint unes mateixes inquietuds. Per altra banda, venia a ser com una perllongament d’aquells principis adquirits en el si familiar. És natural, doncs, que per molts de nosaltres fos el revulsiu que ens va imprimir caràcter, constituint una de les experiències més bones i saludables de la nostra joventut. Que, sens dubte, també han perdurat i perduraran sempre.

Sens dubte, en podria explicar moltes d’anècdotes i vivències personals i que, segurament, més d’un de vosaltres en podria escriure un llibre, de tants records viscuts. Però no és aquest el motiu que em mou a escriure aquestes ratlles avui.

Precisament, voldria aprofitar aquesta tribuna que m’atorga El Vallenc i també com a exresponsable de la Congregació Mariana, per a retre el meu personal i humil homenatge a aquest grup de membres del Grup de Teatre de la Congregació Mariana, que encara avui s’autoanomena així. Amb el mateix esperit fundacional i que segueix delectant els nostres avis de les residències, portant-los aquest escalf de les festes més tradicionals.

Algú m’ha sentit a dir més d’un cop que, si a leshores –em refereixo, durant l’efervescència del grup de teatre – hagués coincidit amb aquesta proliferació i puixança televisiva actual, més d’un primer actor i actriu –i perquè no dir-ho–, potser guionista, director o responsable artístic d’àmbit nacional fóra vallenc avui en dia, per la bona escola i planter que en va sortir d’aquell Grup de Teatre de la Congregació Mariana, de la nostra ciutat.

Per tot el que això representa, en la vida social, cultural i tradicional d’una ciutat, crec que és just deixar-ne constància. Per tant, permeteu-me expressar –sense dir noms–, perquè em sabria molt de greu oblidar-me d’algú, la meva estima a tots els que avui formeu aquest grup d’homes i dones, fent públic des d’aquestes pàgines aquest reconeixement, pel bon saber fer i saber estar, durant tants anys. Es nota que sou fills d’una època en què s’inculcaven el valor i la virtut per damunt de tot. Per tant, crec que la Congregació Mariana està en deute amb vosaltres, i el món cultural de la nostra ciutat també. Repeteixo. Un fort aplaudiment per la vostra tasca i un reconeixement a la vostra constància i fidelitat. Que sigui per molts anys.