La jornada prèvia a les eleccions, anomenada de “reflexió”, després de tot l’aldarull que comporten aquestes setmanes de mobilització de les bases i de grans masses de gent, aprofitant qualsevol esdeveniment, propi i aliè, per fer-hi acte de presència a la caça de vots dels mal anomenats “indecisos”, és l’objectiu principal pel qual es gasten tants milions tots els partits; per fer-se amb aquest 15 o 20 per cent de votants, que poden fer ballar la balança, cap a un cantó o cap a l’altre.

Crec que és tenir molt poc respecte i menyspreu vers aquest grup de possibles votants, que, pel sol fet que no els tenen controlats i no tenir cap preferència, a priori, per cap partit, els tenen catalogats com a indecisos. No deurà ser que, potser, aquesta indecisió, insatisfacció o decepció està instal·lada internament en les bases i simpatitzants, que s’adonen de la falsa doctrina que se’ls inculca i difereix bastant de la que en realitat després es practica i transcendeix?

Com és natural i esdevé ja habitual, de fa setmanes vivim en campanya, per més que “legalment”, se l’anomeni “precampanya”. Aquesta és l’hora de la sortida desesperada pels uns, i de buscar tota mena de preparatius, pretextos i justificacions prèvies, per si després no es poden complir les promeses, per part d’uns altres.

Els que estimem el país, “la nació catalana”, no podem obviar el menyspreu constant que rebem d’aquells que viuen de la nostra generosa solidaritat tan submisa. I no en tenen prou amb això, que sembren l’odi i la discòrdia amb l’aquiescència de “l’estat de dret”. Com deia un bon articulista del diari Avui fa unes setmanes: “Catalunya no és un problema per l’Estat. Catalunya és un problema d’Estat”.

Ens adonem del que significaria, si els nostres representats en la política, tant els de Madrid com els d’aquí, gestionessin correctament els interessos de Catalunya per damunt de qualsevol interès personal i partidista? Doncs, això és el que el poble de Catalunya vol. Com s’ha dit moltes vegades, -si no d’una manera, d’una altra-, Catalunya està òrfena de referents que liderin amb seny, però també amb valentia, la voluntat que els ha estat encomanada, per activa i per passiva. Emprant termes clars i perquè tothom ho entengui: el poble de Catalunya ja fa temps que ostenta la majoria d’edat, com a país. Són els nostres professionals en la política, que no demostren estar a l’alçada de les exigències del país. Serà per incompetència? Per interessos? O potser per les dues coses alhora?

Aquests dies hem pogut veure i sentir, sobradament i fins a la sacietat, tota mena d’acusacions i desqualificacions. I, en canvi, han parlat molt poc del seu programa electoral. I, si ho han fet, amb promeses que després no compliran, argumentant tota mena de pretextos. Que en són de valents, davant d’unes multituds entregades! Aquesta mateixa valentia i contundència és la que necessitem davant d’una taula de negociació. Per ser més clars: hem apostat per un sistema que cada vegada ens resulta més car, econòmicament, i ens asfixia, socialment, culturalment i moralment com a país.

És per això que és tan important per Catalunya que els seus ciutadans compleixin amb el dret i el deure d’anar a votar, convençuts que tenim a les nostres mans la possibilitat de decidir i de seguir treballant, sense defallir, per la prosperitat del nostre país. Pensem que no tant sols és vàlid saber qui votarem, sinó també què o com votarem. Això sí, el nostre dret tan sols queda validat exercint la nostra voluntat a peu d’urna.

I, sense fer cap punt i final al tema d’avui, permeteu-me un petit parèntesi, perquè l’ocasió s’ho mereix. Aprofito aquesta tribuna per expressar la satisfacció, que suposo que és compartida per tots, de la concessió per part de la UNESCO que els castells siguin Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Per tant, felicito tots els que, amb el seu esforç, han fet possible aquesta fita històrica per al món casteller. Molt especialment la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. Moltes felicitats! Ara, tan sols ens queda executar la part material d’aquest patrimoni perquè sigui complert.

Per acabar, em faig ressò de les paraules que Manel Fuentes, l’endemà d’aquesta concessió, va dir a l’inici del seu programa, El Matí de Catalunya Ràdio, en què, parodiant un comte, molt ben metaforitzat, i buscant el paral·lelisme entre la corrupció política del cas Palau i l’argot casteller, acabà dient: “Alguns queden folrats, però sense manilles”. Sobren paraules i arguments per fer-ne un bon motiu de reflexió.