Que malament deuen anar les coses quan el monarca cap de l’Estat ha de demanar a l’apòstol Sant Jaume lucidesa per els nostres polítics i, sobretot, unitat espanyola. Realment, molt malament deuen anar les coses, i no les deuen tenir tan segures com ens volen fer creure. Un dels primers símptomes de què s’adonen que l’Espanya que havien conegut fins el moment, unitària i de mentalitat imperial i reduccionista en el plural i expansiva en el domini territorial, se’ls hi està anant en orris, són les reiterades i repetides ocasions que els senyors jutges del Constitucional esmenten la indissolubilitat de la “nació” espanyola en la sentència cap al nostre Estatut, si no recordo malament, fins a tretze o catorze vegades. D’això, amics i amigues lectors, se’n diu ras i curt, paranoia, causada sense cap mena de dubte per la por, el temor i un complex molt d’inferioritat envers un país, el nostre, que, finalment, comença a despertar del gran son que ha representat l’opressió, la por, l’esperit pactista i infructuós i un excés d’esperit de temença que no ens ha portat a res. Tanmateix, una altra lectura de què veuen que això se’ls hi escapa, podria ser el retall en les infraestructures, tot i que alguns es vulguin entestar en fer-nos creure que res, que es tornarà a licitar i ja està. Això i res, és el mateix. Doncs bé, tornant al tema, no creuen, amics lectors, que aquest retall pot estar causat per la por d’invertir senzillament en un indret que més aviat que tard acabarà no sent part del seu territori? Podria ser, una de les explicacions. L’altra explicació seria, senzillament, l’esperit que sempre té tota metròpoli de fer la guitza a la colònia de torn, tot negant-li el pa i la sal, però prenent-li tot el blat que pot, per major riquesa de l’imperi en qüestió.

Tot procés de canvi implica un procés i un temps de convulsió i, sense cap mena de dubte, ara estem encetant un nou procés fins ara desconegut per a nosaltres. Tants anys patint la síndrome del gos ataconat que és incapaç d’aixecar la cua mal que li facin carícies al cap. Estem començant a aixecar el cap i el que és més important, a agafar consciència de què tenim una farmaciola que és nostra i que després del tacó i amb el remei més adequat podrem aixecar novament el vol i esdevenir finalment lliures. Només serà en el marc de la nostra llibertat nacional que no haurem de malgastar el temps en si ens retallen això o ens neguen el dret a dir-nos d’una manera o una altra, o a dividir el nostre territori en vegueries o en tendes de campanya. Només serà en la llibertat quan podrem triar què volem ser quan siguem grans i només serà en el marc de la nostra llibertat nacional que no haurem de sentir-nos insultats tertúlia rere tertúlia per quatre activistes del separacionisme, ni haurem d’estar competint en mostres constants d’espanyolitat i en els propers europeus d’atletisme veure, també, desfilar per les fonts de Montjuïc la nostra senyera.