La transcendència que poden tenir les iniciatives promogudes per determinats grups o estaments, per la manera de vestir d’un determinat grup d’immigrants, no va més enllà – almenys hauria de ser així -, d’inspirar un esperit més de convivència, per una part, i de la observança i respecte, pels costums del país d’acollida, per l’altra. Si és així, qualsevol altra consideració, és pura demagògia.

Crec entendre, que és un dret que desitgen bona part dels ciutadans d’aquest país i que hauria de ser, norma bàsica, ineludible i voluntària per qualsevol persona que visita o s’estableix en un altra lloc; exercir-ho com un signe d’integració i de respecte. En cas contrari, passa que si s’ha de establir la norma, a les hores, ja s’entén com una imposició. Amb tot el respecte, per les connotacions socials, religioses i, fins i tot, polítiques, que això pot representar, crec que si no es fa així, resulta que acaba sent norma també, per una societat o cultura aliena.

Per uns dies, ara fa uns divuit anys, vaig tenir la oportunitat de visitar el Marroc, i sempre he dit, que sinó perquè em queda molt per veure, és un país que m’agradaria tornar a visitar: per la seva gent, el seu paisatge i la seva cultura. Conscient, però, que anava a un altre món, molt diferent al nostre, i que calia respectar les seves costums.

Perdoneu la meva ignorància: no vull faltar al respecte, ni a la llibertat, que diuen, exercir les dones que van tapades. Però m’agradaria que entenguessin, que la llibertat, al meu país, s’entén d’una altra manera. I que segons quines formes o maneres, potser quedaria més correcte, exercir-les entre gent de la mateixa cultura i tradició. Sense cap afany d’incitar als guetos, ni ser excloent. Jo mateix per la meva feina, conec algunes famílies i goso dir que mantenim un tracte ben normal.

Permeteu-me que en faci dues lectures, o reflexions. La primera: és que els nostres representats en la política no en facin un element oportunista, donada la llarga temporada de campanya que ens espera, sinó tot el contrari, que procurin resoldre el problema amb respecte, molta cura i sobretot, fent bona pedagògica integradora. Al mateix temps, però, sense deixar que el problema s’enquisti. I sense favoritismes, ni victimismes estèrils.

En segon lloc: aquestes coses passen perquè la immensa majoria de les vegades no exercim amb prou convicció i valentia la nostra realitat com a país i com a cultura, i no som capaços de fer, – repeteixo -, bona pedagogia de la nostra cultura i tradicions. Considero que Catalunya és massa conformista i condescendent en procurar conservar, preservar i difondre, sense complexos, tot allò que ens identifica. Potser hi hauria qui preferiria emfatitzar més, en l’adjectiu “reivindicar”; personalment, penso que és un eufemisme massa recorrent que significa pretendre una cosa que hem perdut o ens han manllevat, i això no és cert. És quelcom que tenim, però que no sabem valorar ni administrar com cal. Sovint, ens encallem immersos en determinats tics “solidaris”, – com pot ser aquest cas -, que res tenen a veure, ni faciliten una autèntica integració. I precisament per això, pot desembocar en favoritismes injustificats, que acaben sent – si no s’estableix la norma – uns drets adquirits, per l’excessiva passivitat política en legislar, i per la apatia, temor o conformisme, que tot sovint mostra la ciutadania en vers el nostre patrimoni. I, no cal amagar-ho, com molt sovint passa i s’ha constatat en alguna ocasió, es destinen més recursos a manifestacions folklòriques d’altres, en perjudici de les nostres. Provocant -com deia- greuges comparatius i, a la llarga, van en detriment de les costums, tradicions i llibertat, de la població autòctona. No voldria que se’m mal interpretés com un detractor del mestissatge. Però, en qualsevol cas, procurem que de produir-se sigui de forma natural, però mai per una manca d’interès, pedagogia o per l’abandó de qui ha de vetllar per les nostres identitats.

L’ús equivocat, intencionat o interessat d’unes determinades formes de comportament o de “convivència mal entesa” és sempre incompatible amb el respecte i la llibertat que ens atorga la democràcia. Per tant, i per la nostra part, ens cal més autoestima, més auto-convenciment i una molt bona dosi de pedagogia sense complexos, destinant-hi els recursos que calguin si volem conservar, millorar i potenciar, la nostra identitat com a país. I així, també, ser més respectats.