No fa massa vaig tenir una conversa on els meus interlocutors criticaven la proliferació de l’energia nuclear. Els vaig dir que no estava tan clar que aquesta no fos una font segura i que fins i tot són molts els ecologistes que la defensen com alternativa als combustibles fòssils.
Un cop la conversa va esgotar els arguments tècnics, va arribar l’hora de les crítiques: al final tot és una qüestió d’interessos i els polítics no fan més que prendre les seves decisions sobre aquestes qüestions en base a tals interessos.
Llavors va arribar el meu torn: i vosaltres què feu per reduir el vostre consum energètic? Ah no! Això no és  la nostra responsabilitat. Nosaltres tan sols fem els que els polítics ens demanen, és a dir, consumir.
Seria molt ingenu per part meva de no reconèixer que el món es mou al voltant d’una sèrie d’interessos. També ho seria si tragués importància a la responsabilitat que tenen els polítics, especialment els de les altes esferes, en la seva presa de decisions. Però tot això mai és excusa per eludir la nostra responsabilitat individual en tot el que ens envolta. La història no és més que la suma de totes les decisions que prenem els humans, des de la més transcendent a la més simple.
Totes les persones tenim el nostre entorn, un espai on tenim l’oportunitat d’incidir en la mesura que ens ho proposem. Un president de govern té un entorn molt superior al d’un ciutadà de carrer. I un empresari té també més espai que qualsevol dels seus treballadors. Tot i així, no hi ha ningú que no es mogui en un àmbit on una de les variables són les decisions que aquest pren.
És molt fàcil esperar que aquells que tenen més poder -aquells qui disposen d’un entorn més ampli- siguin els que ho resolguin tot. Evidentment és més còmode esperar que ens instal·lin parcs eòlics que no adoptar mesures d’estalvi que ens permetin reduir la crema de carbó i d’hidrocarburs a les centrals tèrmiques.
En la vida ens trobem moltes actituds d’aquest tipus. Són els qui es queixen de la neteja i no es preocupen per no embrutar. Els qui reclamen serveis i no volen pagar impostos. O els qui volen feines ben pagades, amb aire condicionat i de poques hores sense haver-se esforçat en obtenir alguna titulació mínima.
Trobaríem molts exemples en les nostres vides. Tots, en major o en menor mesura, caiem en aquestes actituds que projecten en un tercer la nostra pròpia responsabilitat. El sentiment de culpa està molt arrelat en les societats judeocristianes com la nostra. Per tant és un recurs molt senzill culpar als altres de ser responsables de problemes que amb la nostra aportació individual esdevindrien una mica menys greus.
Fa un temps, parlant de la crisi, vaig recordar una frase de John F. Kennedy, qui en el seu dia va dir: no et preguntis només que pot fer Amèrica per tu, pregunta’t també que pots fer tu per Amèrica. I és que el progrés, la cohesió social i el nostre benestar són una responsabilitat compartida per tots, evidentment cadascú en la seva mesura.
Quan pugem a un autobús i una dona embarassada o un vell desvalgut es queden sense seient, podem fer dues coses. Criticar a l’estat per no invertir el suficient en transport públic o fer un petit esforç i deixar-los seure al nostre seient. La primera opció és la més còmoda. Però per molta raó que es tingui en l’apreciació, nosaltres també podem fer que aquells que ho necessitin puguin seure. I això només ho podem triar nosaltres.