Tot i el fred típic d’aquesta època de l’any –tot just hem encetat l’hivern-, fa goig passejar pels carrers engalanats. Milers de punts lluminosos dibuixen atractives figures de colors, formant un cel proper sobre els nostres caps, trencant la monotonia de l’infinit tapís negre que nit darrera nit ha conformat les nits des de l’inici dels temps. Melodies entendridores ens acompanyen, mentre observem meravellats els arbres guarnits amb il·lusions, i els pessebres, amb els principals protagonistes en escena, ens mostren les recreacions particulars d’una història reescrita i recordada una vegada més. I els tions, acollits amb sincera emoció en els cors dels més petits, mostren orgullosos els plats plens de la innocència més autèntica, mentre esperen retornar ben aviat una part de l’amor rebut en forma de petits presents que faran esclatar les rialles de tothom, durant uns minuts d’autèntica màgia col·lectiva.

Potser els mil·lennis han anat rodejant de tradicions l’esperit d’aquesta celebració, que ha anat potenciant el consumisme desmesurat d’una societat més preocupada pel materialisme terrenal, però que mai no ha perdut del tot el profund sentiment religiós que la va motivar. Aquestes festes, atapeïdes de cordials celebracions i àpats obligatòriament familiars, indueixen en tots nosaltres un comportament i un estat d’ànim que difícilment es poden donar en qualsevol altre moment de l’any. L’esperit nadalenc ens conforta amb la companyia d’aquelles persones que més estimem, però també ens provoca moments de tristesa, en trobar a faltar aquells somriures que no podem evitar d’enyorar ara molt especialment, i no podem deixar d’entristir-nos uns instants en recordar algunes de les il·lusions estroncades, de vegades prematurament, per una vida el sentit de la qual realment mai no hem arribat a comprendre del tot.

En un passat molt llunyà, aquestes dates eren motiu de joia, encara que per motius ben diferents als avui recordats. Els nostres avantpassats observaven com, en aquest moment del cicle anual, finalment el dia deixava de minvar i desapareixia l’amenaça de la dominació de la foscor sobre la llum esperançadora, triomfant el bé sobre el mal, en una batalla èpica entre forces divines en la que la humanitat incipient només podia ser un espectador impotent i justificadament atemorit. Aquest espai per a la celebració de l’arribada de l’hivern, ara fa 2010 anys -segons la tradició- va haver de cedir el seu protagonisme a un nen molt especial, que naixia entre els humans rodejat per la més absoluta misèria, però acollit entre uns braços protectors que ràpidament l’envoltaren de la única riquesa inesgotable que tots els pares poden oferir als nounats: amor.

Aquestes festes estan especialment protagonitzades per la sana innocència dels més petits, saturats d’il·lusions que es veuran segurament recompensades amb una bona part dels desitjos satisfets. Però la família també ha de jugar el seu paper protagonista, aplegant al tombant de la mateixa taula una colla de persones ansioses per compartir, no només els menjars i postres típics, sinó també una bona estona d’agradable conversa, animada pel continu trincar de copes i gots acompanyat de les corresponents paraules de salutació. És molta la feina per a fer (cagatió, pare Noel, cartes per a SSMM el Reis d’Orient, cap d’any, cavalcada de Reis, sopars i dinars diversos,….) i aquestes paraules no han de ser excusa per a ningú, així que només em resta formular el meu particular desig: que passeu un molt bon Nadal.