Si alguna cosa va marcar Hergé de per vida, va ser el seu entusiasme i la seva dedicació per l’escoltisme.
Els valors que va aprendre com a escolta el van acompanyar fins al final i van influir totes les seves decisions. Li va proporcionar un codi atractiu i acceptable.
Va ser fidel sempre als amics que va fer com a minyó escolta, i va ser la premsa escolta la que li va oferir la primera oportunitat de satisfer les seves ambicions com a il·lustrador, amb la creació de l’escolta Totor, el seu primer personatge, i prototip de Tintín. El mateix reporter tenia tant d’escolta com de periodista. Sense l’amor d’Hergé per l’escoltisme, Tintín no hauria existit.
Tot va començar l’any 1918, a la fi de la Primera Guerra Mundial. Per un jove com Georges Remi, que aleshores tenia set anys i mig, l’escoltisme era la principal activitat extraescolar, a més a més dels campaments i d’altres activitats a l’aire lliure, les organitzacions escoltes organitzaven competicions, actes esportius i sortides i excursions, que per a molts representaven la possibilitat de fer els seus primers viatges a l’estranger.
L’escoltisme ensenyava, i encara ensenya, uns valors universals tals com la camaraderia, l’amistat, i, per sobre de tot, la lleialtat, que era potser la virtut distintiva d’Hergé i de Tintín. Aquest sentit de lleialtat es manifesta en la vida personal d’Hergé, i es transmet a les aventures del seu heroi. Aquesta lleialtat és la que Tintín demostra heroicament a
Tintín al Tibet, quan, segur que el seu amic Chang ha sobreviscut a l’accident d’avió a l’Himàlaia, ell insisteix, malgrat els altres el titllen d’imprudent, i ho arrisca tot per rescatar-lo.
En una entrevista concedida al diari francès Le Monde l’any 1973 deia: “L’escoltisme em va fer descobrir l’amistat, l’amor per la natura, pels animals, pels jocs. És una bona escola. M’encanta que Tintín tingui aquest atribut”.
La lleialtat, la iniciativa i el deure inequívoc d’ajudar als altres es van convertir en màximes tan per Hergé com per Tintín. La seva segona esposa Fanny, recorda dos incidents concrets en què Hergé no va poder reprimir el seu instint escolta. En una ocasió va veure un home que pegava un nen al carrer, i immediatament va anar a defensar la criatura, un episodi que recorda l’escena en que Tintín empeny l’home que, per riure-se’n, llença el cistell de taronges de l’indiet Zorrino a El temple del Sol. En una altra ocasió, Hergé va aturar el cotxe on anava per recollir i ajudar un vagabund que jeia a la cuneta de la carretera, potser de la mateixa manera que el capità Haddock intenta alleujar el patiment de l’indigent, que resulta no ser-ho, que troba a la terminal de l’aeroport a Vol 714 a Sydney. Les aventures de Tintín estan, de forma evident, plenes de bones accions del reporter, sempre al costat dels desvalguts, i de Haddock que, com Hergé, té una predisposició caritativa indiscutible, com demostra, per exemple, el suport, ajuda i defensa que ofereix als gitanos a Les joies de la Castafiore.
Hergé va fer adoptar amb entusiasme al seu jove reporter de ficció, i ja des del moment que va marxar d’aquella estació de tren de Brussel·les el 10 de gener de 1929 en direcció al país dels soviets, el lema dels minyons escolta, “Sempre a punt”, un lema universal que és la consigna de Tintín i els seus amics al llarg de totes les seves aventures, superant amb ella tot tipus de vilanies i dificultats. També era la consigna d’Hergé.