He procurat llegir amb molta atenció la llarga entrevista que aquest setmanari va fer al Sr. alcalde el passat 17 de setembre, i no he pogut resistir la temptació de fer menció d’una qüestió que ha estat i segueix sent tema de debat. Per moltes raons. Entenc que és una qüestió prou important i, a la vegada, difícil. Fins i tot, m’atreveixo a dir, que, a pesar de les bones intencions, és l’assignatura pendent i ho seguirà sent per bastant de temps. Tant de bo m’equivoqui. Al meu entendre, és la que necessita més realisme, pragmatisme i menys electoralisme, si volem recuperar el tant anhelat “nucli antic”. O millor dit, el que en queda i fer-ne un lloc agradable com han sabut fer-ho en altres ciutats.

No entrarem a valorar, de forma exhaustiva, quines han estat les causes de la degradació d’aquest indret històric de Valls, ja que, si féssim valoracions massa “tècniques”, – a part que a la població no li interessen -, possiblement, com acostuma a passar, cauríem en el parany de cercar justificacions per desviar l’atenció cap on més ens convé. El més important és la percepció que en té el ciutadà de tot plegat. El que es percep, i ningú pot negar-ho, és que és un problema endèmic. Per més que ens costi i ens pesi reconèixer-ho, ha estat la manca de cultura, primer, i, després, l’escassa voluntat política, que fins que no hem vist els beneficis que ha reportat en d’altres ciutats, no ens hem posat mans a l’obra. Podem dir, si voleu, que és un projecte de molts diners i que hi juguen molts factors. D’acord. Però, si hi ha aquesta ferma voluntat, es posen en marxa els mecanismes necessaris per buscar el finançament i, fins i tot, la implicació de totes les parts afectades. Ni més ni menys, com segurament ho deuen haver fet d’altres, abans que nosaltres. Dit d’un altra manera: en el nostre cas, ho devem en gran part, a la iniciativa i la pressió, exercida i mantinguda durant temps, per part d’uns quants vallencs i vallenques; sinó de ben segur que avui encara no s’hi hauria fet cap acció, per lliurar la ciutat, de la vergonya cultural i històrica, que això significa.

Entenc que es vulgui donar un missatge optimista, esperançador i conciliador, però també cal que sigui al més ajustat a la realitat possible. Compromís, naturalment que se n’espera un compromís total, absolut i incondicional. Com no pot ser d’altra manera. Però, compte amb els compromisos massa personals, ja que, per l’experiència que en tenim, acostumen a declinar cap a uns personalismes, que podríem dir, que són el gran pecat capital de la democràcia moderna.

Desconec si és o no el moment de desenvolupar ja el segon pla del nostre Barri Antic. El que sí que em suggereix, quan passejo pel nostre barri, i ho faig bastant sovint, és que cada vegada està més degradat. I, per tant, el tema de l’esponjament penso que el veurem realitzat, però de forma natural. Fins i tot, més del que voldríem i, potser, més del que tenim previst.

Hem de ser realistes. Primer: de ben segur, en la majoria dels casos, els propietaris o bé no hi veuen possibilitats a curt termini, que els permeti recuperar la inversió, o no tenen els recursos, per fer les reformes que caldria. Segon: l’Ajuntament, com és natural, tampoc no pot assumir aquesta forta despesa; almenys de forma immediata. I per últim, com és natural, la Generalitat tampoc no pot fer front a totes les necessitats que té plantejades el país alhora. Per tant, quin és el resultat? Doncs, que cada dia que passa, i sobretot quan plou amb ganes, es despengen teulades, s’han d’apuntalar edificis i se n’han de declarar cada vegada més en estat ruïnós. Per tant, com que no es dóna l’abast, s’accelera la degradació. Aquesta és la trista realitat. I al mateix temps, dit així, la gent ho entén.

Com a conseqüència d’aquestes causes, el comerç a la nostra ciutat, sofreix un paral·lelisme similar. Carrers que fa uns anys s’havia de demanar permís per passar, ara estan deserts. Tots saben que alguns vallencs que hi tenien comerços han hagut de canviar de lloc per salvar el negoci. Això ho sabem tots i aquesta -repeteixo- és la trista realitat.

Crec que, sense menysprear els plans de dinamització, per damunt de tot, s’ha de ser pràctic i possibilista. Posaré tan sols un exemple: el carrer de la Cort és l’artèria principal del Barri Antic i, de sempre, el carrer comercial per excel·lència. Avui, bona part de la gent que va de compres o a passejar des del Pati fins al carrer del Roser és de llarg el tram més concorregut. A partir d’aquí, l’aspecte del carrer canvia molt, però en clau negativa. Podríem dir que, si del Pati al carrer del Roser, les xifres de concurrència són, posem per cas, d’un 100%, tot i que també aquests últims anys, ha experimentat una forta davallada, del carrer del Roser a la Costa de la Peixateria, el percentatge baixa el 50%; i no diguem de la Costa de la Peixateria a la Plaça del Blat, que es queda al 25%, si som generosos, tot i que precisament aquí hi tenim l’Ajuntament i molt a prop, l’oficina del Barri Antic, que deuen ajudar una mica a millorar el moviment de gent. Tan sols una dada. Quants locals hi ha tancats, des de el carrer del Roser, fins a la costa de la Peixateria? En un espai d’uns 50 metres, aproximadament, trobem 4 establiments tancats. És aquí on ens hi hem de jugat tot el que tenim -i permeteu-me l’expressió-, perquè s’hi posin comerços que l’animin i hi aportin gent. Aquestes circumstàncies són un mal presagi si s’eternitzen i un perjudici immediat pels comerços de la zona. Això vol dir que estem en una espiral, al meu entendre, molt perillosa i que és com el peix que es menja la cua. No hi ha comerç, no hi va la gent. I, si no hi va la gent, no s’hi obren comerços. Per tant, pot ser que passi el mateix que ha passat en altres carrers com Sant Antoni, Peixateria, Sant Oleguer, Major, Tomàs Cailà, Carnisseria, Forn Nou, plaça de l’Oli.

Per tant, sobretot, que els plans de futur no ens ofusquin la realitat candent i les necessitats més immediates i urgents. Procurem que el carrer de la Cort no es desertitzi, ja que és, sinó l’única, sí la més important porta d’entrada per revitalitzar el Barri Antic.

La ciutadania és prou sàvia i sap valorar molt bé les coses, encara que no ho sembli. El ciutadà sent vertadera passió per la serva ciutat i el que acabo d’esmentar és tema de molts comentaris i tertúlies. El ciutadà considera aquesta preocupació com a pròpia, en tant que entén que l’afecta col·lectivament. I encara que no se’l té gaire en compte i se l’enganya tot sovint, si se li demana col·laboració, no la nega perquè el seu interès és el més desinteressat.