Resulta curiós el fet de trobar una mateixa idea repetida en diferents cultures d’arreu del món que han arribat a la mateixa conclusió sense haver tingut contacte en molts casos entre si. És el cas de la pedra de Sílex, a la qual se li atribueix generalment un origen diví. Els camperols russos creuen que són les fletxes del llamp, i els pares les lliuren als seus fills com una herència preuada. La mateixa creença es troba a França, Irlanda, Escòcia, Escandinàvia i Hongria. També a l’Àsia menor, el Japó, la Xina i Java, i entre els habitants de les illes Bahames, els negres de Sudan o els de la costa oest d’Àfrica. Aquests últims creuen que són llançades a la terra per Sango, el déu del tro. Creences similars són les que també tenen els antics habitants de Nicaragua i els Malaies. Els romans l’anomenaven ceraunia (de karaun’oc, ‘llamp’), nom que es manté encara en un catàleg de possessions d’un noble veronès publicat l’any 1656. A Alemanya se la coneix amb el nom de donner-keile, a Alsàcia dormer-axt, a Holanda donner-beitels, a Dinamarca tordensteen, a Noruega tordenkeile, a Suècia thorsoggar. Els celtes l’anomenaven mengurun, a Àsia menor yderim-tachi, a Japó la rai-fu-seki-no-rui, al Rosselló la pedrus du llamp, a Andalusia les pedres del llamp i a Catalunya pedra foguera. Tots aquests noms fan una mateixa referència, pedra i foc. En tots els continents s’han trobat eines tallades amb sílex, ganivets, destrals, raspadors, burins… La pedra de sílex és, sens dubte, la pedra que més cultures arreu del món uneix en afinitats. Si algun cop teniu una pedra foguera a les mans, conserveu-la, no sé si té propietats màgiques, però sí una bellesa especial i una història interessant.