Va dir George Bernard Shaw que algunes persones miren el món i es pregunten: “per què?”; mentre que unes altres se'l miren i es pregunten: “per què no?”

Dissabte passat a Catalunya vam viure la manifestació més gran de la nostra història. A la capital del Principat ens hi vam aplegar un milió i mig de persones convocades sota el lema: “Som una nació. Nosaltres decidim”. Certament, érem una multitud de gent fent sentir la nostra veu en defensa de la dignitat de Catalunya.

El desencadenant de la manifestació va ser la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Un estatut que ja va entrar al tribunal força delicat de salut, i que ens l'han acabat retornant a punt per a fer-li l'autòpsia.

Ara, els catalans tenim al damunt de la taula un estatut que no té res a veure amb aquell que va ser aprovat pel Parlament, que va ser votat en referèndum, que va ratificar el Congrés de Diputats i, fins i tot, sancionat pel rei Joan Carles.

En aquest text esquarterat hi queda greument afectat el català, tant pel que fa a les polítiques educatives com pel que fa al seu paper preferent a les administracions, i, fins i tot, en aspectes relacionats amb l'ús social.

D'altra banda, es dóna la paradoxa que un estat que dubtosament podem considerar nació impedeix a una nació sense estat ser el que és: nació (en la seva primera accepció, el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans defineix nació com a: Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre).

Dins de les mutilacions més sonades que ha patit l'Estatut, hi ha aquella que fa referència als drets històrics: Catalunya no té cap dret propi que emani de la seva història, sinó que qualsevol dret és una concessió constitucional. Cal destacar, també, que les competències del govern català no podran ser exclusives i, per tant, podran ser assumides per l'Estat. D’altra banda té una importància cabdal el fet que, segons el Tribunal Constitucional, Catalunya, econòmicament, haurà de seguir contribuint solidàriament amb les comunitats autònomes encara que es doni la circumstància que les comunitats que reben els diners catalans assoleixin un nivell de vida superior al nostre. La sentència, doncs, ens retrotrau, pel que fa a drets i capacitat d’autogovern, a una situació anterior al 1979.

Però tampoc no ens podem enganyar. La sentència del Tribunal Constitucional, així com les amenaçants referències constants a la “indisoluble unidad de España”, no és quelcom nou ni anormal. És, senzillament, una concepció molt general i molt antiga d’una “España” que sempre ha estat present i dominant.

Parlem d’una idea que José Ortega y Gasset, pensador de capçalera de molts polítics i intel·lectuals espanyols, ja va expressar constantment en les seves obres. En aquest sentit, Ortega ja afirma que, a diferència dels altres, “Castilla sabe mandar”; així com que, per a Catalunya, Galícia i Euskadi, “no existe un derecho a ser estado”. A Catalunya, ens diu, “luchan nacionalistas y unitarios (…). El Poder central deberá prestar la incontrastable fuerza de que como Poder total goza, a una de ls partes contendients; naturalmente, la unitaria”. I encara: “No debe preguntarse qué derechos políticos les corresponde, sino al revés, cómo puede aprovecharse en beneficio del Estado esa diferencia”.

Ara, aquest pensament de sotmetiment social i cultural torna a agafar embranzida des d’una part important dels sectors polítics i socials de l’Estat, i també dels seus mitjans de comunicació. L’escandalós ús polític que s’ha fet de “La Roja” durant aquests dies n’és un bon exemple.
I, com que no hi ha acció sense reacció, podem dir que mai ningú no ha fet tant per difondre el sentiment segregador com ho han fet tots aquests sectors que acabo d’esmentar. Si la seva Espanya es trenca, l’estan trencant ells sense que els calgui cap ajuda de ningú. I això ho demostra el fet que dissabte a la manifestació hi havia molta gent que no fa pas gaire ni tan sols s’haurien plantejat la possibilitat d’un Estat propi per a Catalunya i que ara, des d’un nou pragmatisme social i econòmic, se sumen a aquells que pensen sota paràmetres ideològics i de sentiment.

Ara, però, aquestes persones ja s’ha cansat d’esperar, de ser menystingudes i de comprovar amb estupefacció que més enllà d’uns catalans que volen marxar, hi ha una part important de la societat espanyola que no compta amb ells com a ciutadans de dret. Perquè el problema no és la Catalunya geogràfica ni tampoc els seus recursos; qui realment fan nosa són els catalans, com ja va dir fa molts anys un president del Reial Madrid, afí al Generalísimo.

La ciutadania va sortir el dia 10 al carrer i va parlar molt clar dient: prou! I en acabar la manifestació tothom es feia la mateixa pregunta: I ara què? La resposta només pot ser una: hi ha uns responsables que hauran de gestionar tot un capital humà que ja s’ha expressat. Són els mateixos que ens hauran de mostrar l’horitzó. Un horitzó regionalista, autonomista, federalista, de més autogovern o d’independència. Calen propostes perquè la ciutadania pugui decidir. El problema, però, és que, amb el que es va veure dissabte passat, el poble català ha sortit d’una letargia que semblava eterna i vol resultats. I els vol aviat.
Que som una nació ja ho sabem, diguin el que diguin els altres. Però realment som capaços de decidir? Jo no en tinc cap dubte: som nosaltres els qui hem de decidir què volem ser. I totes les opcions són aptes de ser valorades, perquè aquí, com ja va dir algú fa uns dies, l’únic que hi ha realment indissoluble és el Cola-Cao en la llet freda. La resta no són més que amenaces inacceptables i teories sense cap base històrica.