Encara que sembli contradictori, lamentablement és així. La crisi serveix, i servirà, encara durant algun temps, de paraigües de tantes promeses electorals incomplides. I no en tinguem cap dubte, serà el gran cavall de batalla “dels professionals de la política”; que intentaran aixoplugar totes les vergonyes durant les comtesses electorals que s’acosten.

D’entrada, seran aquells bons propòsits que ja coneixem a hores d’ara, de control de la despesa i, sobre tot, el que més ens haurem de sentir, és l’esforç que estan fent en la retallada dels seus honoraris. Pura hipocresia que ens ho presentaran, com una heroïcitat exemplar, tantes vegades com faci falta. Però això, és insignificant davant del gran descontrol administratiu, pressupostari i d’inversions, fruit de la excessiva relaxació, i de determinats interessos, provinents en bona part, de la “bonança”, que hem gaudit, (o, millor dit, que han gaudit) (…), aquests últims anys i que, precisament, d’aquí venen tots els mals. De no preparar les finances quan es podia, per fer front a les possibles i previsibles adversitats. Però han comptat sempre més les rendibilitats electorals, que són les que han provocat el gran endeutament. I que consti, que la culpa de la situació, no són d’aquelles modestes ajudes o subvencions a associacions i entitats – que seran en definitiva les que pagaran els plats trencats- la causant és la mà foradada en determinades decisions econòmiques a gran escala, que és on s’hi mou el “prestigi”, personal, és clar, els interessos i les contra-prestacions.

Entrant en el tema cultural vallenc: primer, vull manifestar que estic completament d’acord amb les manifestacions del Sr. Lluís Caselles, fetes en aquest mateix rotatiu, el passat dia divuit de juny. Cito textualment: “tinc la impressió que, a Valls, si no són obres faraòniques, no se’n saben fer d’altres i – acaba dient -, en cap cas, estic criticant les obres que es fan, només em refereixo, a la falta de manteniment que es pateix”. Comparteixo plenament la seva preocupació. I m’atreviria dir que som molts més que tenim la mateixa percepció. I és que un veritable control de la despesa comença per aquí: saber salvaguardar, conservar i potenciar, els equipaments i serveis que ja tenim. Que alguns funcionen, però amb molta precarietat, per manca de voluntat política de fa bastants anys. I d’altres, principalment edificis, o bé són insuficients, en alguns casos, o en d’altres, van deteriorant-se per moments, mentre esperen un destí profitós.
En posarem alguns exemples:
Tenim l’escola municipal de musica Robert Gerhard, que funciona, té acceptació entre la ciutadania, però no reuneix condicions per la seva escomesa, per qüestió d’espai. De moment, va complir la seva funció inicial, però de fa temps es fa urgent una nova ubicació. Però de moment, no és prioritària.
L’emissora municipal Ona Valls que, per cert, no és la primera vegada que reivindiquem, és una inversió fallida, que ni tant sols els seus impulsors li han sabut donar l’empenta necessària per fer-ne un autentic mitjà local de comunicació. I que ara, després d’anunciar el seu tancament, degut a pressions, sembla ser, que se li perllonga l’agonia.

El Museu de Valls, tema pendent de fa massa dècades, esperant un espai digne, que ens permeti fruir, admirar i donar a conèixer el nostre fons d’art, que és prou important i està mort de fàstic, tancat a pany i forrellat, per vergonya de tots els vallencs.

El Centre Cultural Municipal, amb les mancances tècniques i estructurals, que pateix ja de bon principi, i que si ha fet ben poc per millorar els problemes que de per si, comporta una sala polivalent com aquesta i resulta inconcebible un equipament d’aquestes característiques per una ciutat com Valls.

La Biblioteca Popular que, per fi, sembla que ja han començat les obres de restauració de l’edifici. Ara caldrà veure el temps que duraran, el bon ús que se’n farà després i la continuïtat que se li concedirà una vegada feta la despesa.

I com aquests, tenim els edificis de l’antic Quarter, que ha estat seu de l’antiga escola del treball, i, últimament, de l’Institut Narcís Oller. La sala Kurssal, amb problemes estructurals. El Convent del Carme, en procés de restauració, i veurem per quant de temps. I l’antiga Església de Sant Francesc, amb el seu retaule que, per sort, s’ha pogut rescatar del seu interior, sense que des de patrimoni s’hagués fet res per preservar-lo durant molt de temps. Tots són bàsicament edificis o equipaments culturals, que tenen molt què desitjar, o ve s’acaben de morir, mentre esperen el seu torn en les prioritats, per concedir-los un bon destí per la ciutat, si és que encara hi arribem a temps.

Em sap molt de greu haver de recordar, també, que després de més d’un any de la col·locació dels panells, que identifiquen els edificis històrics del nostre casc antic, no s’hagin corregit les anomalies en alguns plànols de situació dels mateixos, havent avisat de bon principi. Això demostra abandó i una molt mala imatge per la ciutat.

Capítol a part mereix el Museu Casteller. Escenificacions a mansalva, que també costen els seus diners, però en concret res de res. Recapitulem: tot el muntatge que es va fer, ara fa uns set o vuit any, aquella posada en escena, amb tota pompa, d’autoritats nacionals, provincials i locals, en el lloc, que havia de ser la seva seu, (l’antic Institut Narcís Oller). Més tard, la presentació del projecte (a Ruanes) assegurant que a finals del 2009 es posaria la primera pedra. I l’any passat en motiu dels quaranta anys de la inauguració del monument als Xiquets de Valls, més promeses per abans d’aquest estiu. I ara les ultimes notícies, i sense tenir-ne una completa seguretat, apunten començar cap a el 2012 o 2013. Què passa amb el nostre Museu Casteller? Crec, que donades les circumstàncies i sent una mica optimistes, si ens exigim una mica de dignitat i un xic, tant sols un xic, de voluntat política, podríem fixar-nos en l’horitzó de les pròximes Decennals del 2021. Podria ser una fita més que prudent, per procurar salvar l’honor , si és que encara ens en queda, com a ciutat bressol que som. Això si, aleshores, l’actual projecte, potser, ja haurà quedat obsolet.

Pràcticament, tots els edificis que he esmentat són al casc antic. Per tant, no cometríem cap sacrilegi que importunés ningú, si demostréssim, al mateix temps, una mica més d’interès, – abans no sigui massa tard- en intervencions, projectes i millores a l’eixample de la ciutat, o del contrari, correm el perill de perdre-ho tot. Com pràcticament ens ha passat amb el casc antic. O sigui, com a resultat, una ciutat inhòspita.

Com sempre, la cultura, és la parenta pobre i la primera que se’n ressent de les crisi i de les retallades pressupostàries. Però per contra, “la cultura”, ben entesa i com un patrimoni de tots, lluny de qüestions interessades i partidistes, fa que en conseqüència, els seus equipaments ben gestionats, amb les associacions i entitats al cap davant, siguin pilars inqüestionables d’una autèntica cohesió social, una inestimable projecció i un molt bon prestigi per la ciutat.