Ens entestem a voler canviar les coses, ens entestem a voler ser millors, a fer arribar les nostres crítiques als que ens poden solucionar els problemes. Però ens oblidem sovint què és el que estem fent nosaltres per aconseguir aquests objectius. De fet, poca cosa més que res, perquè la majoria de vegades ens quedem amb les intencions i aquestes són de les que no compten. Ens omplim la boca d’ecologisme perquè és la moda que vesteix l’actualitat. Fins i tot, els polítics decoren els seus programes electorals amb l’ecologisme, perquè queda bé i és un producte vendible, si més no, poc rentable per a les arques municipals, que no vol dir electorals. Així ens va.

Ara la paraula més en boca és “sostenibilitat”. Quan ens referim a aquest sosteniment fem referència a l’equilibri d’una espècie amb recursos dels seu entorn. Es fa extensible a l’explotació d’un determinat recurs per sota del seu límit de renovació. Segons l’informe socioeconòmic Brundtland de 1987, el primer en citar el desenvolupament sostenible, diu que satisfà les necessitats del present sense comprometre les necessitats del futur.

Però tots els governs es contradiuen constantment, perquè barregen la necessitat de produir amb una sostenibilitat inoperant. No es pot ser sostenible si ens fixem una determinada producció per abastir els mercats. Hi ha molts articles que no són de primera necessitat, molts dels quals podríem prescindir, però això comportaria un daltabaix per l’economia i el benestar on estem tots instal·lats. Un exemple, diuen que s’hauria de mantenir l’ajut per la compra d’un vehicle nou, així s’arribaria a una producció d’un milió de vehicles aquest 2010. Això és sostenibilitat?