LLETRA:
Enllà, més lluny de les estrelles, a l’altra cara del mirall,
On tot és més senzill d’entendre, la porta espera oberta.

Un pas i ja el teu cor desperta, un salt i ja no tornaràs,
Comptant la màgia és la primera, seguint…

Els teus somnis t’estan esperant.
Vés, no dubtis més, abraça’ls.

No el veus? A poc a poc s’acosta, no ho sents?
El tens al teu costat.
L’amor té totes les respostes.

És el teu somni, t’estava esperant.
Vés, no dubtis més, s’escapa.
Lluita pels teus somnis, t’estan esperant,
Fes que siguin certs, abraça’ls.

El vent escampa les fulles, el temps arriba i se’n va.
Mai no em demanis la lluna, ningú la pot agafar.
La vida cau i la pluja, el sol ens pot eixugar,
Sempre canvia la lluna, pren el que et vulgui donar.

Pren els teus somnis, t’estan esperant.
Vés, no dubtis més, s’escapen.
Fes que no s’ensorrin, vés-los a buscar.
Fes que siguin teus, abraça’ls.
Lluita pels teus somnis, t’estan esperant.
Fem que siguin certs, abraça’ls.
Fes que no s’ensorrin, vés-los a buscar,
Fes que siguin certs, abraça’ls.

Mirant de tant en tant enrere, els peus a terra, el cor volant.
Endins el sentiment és tendre, volem seguir somniant.

A banda del minut de silenci i la plorera mediàtica de costum, què fem, tots plegats per eradicar aquesta plaga de la nostra societat? Potser no gaire, ja que molts considerem que no és tan greu (!?).

No n’hi ha prou de repudiar l’assassinat i condemnar el(s) seu(s) autor(s). S’ha de declarar tolerància zero contra tot tipus de violència. Siguin homes contra les dones o a l’inrevés. En un país civilitzat és inadmissible que en 20 dies hi hagi 7 morts a conseqüència de la violència sexista.

Els polítics han d’endurir les lleis perquè protegeixin eficaçment les víctimes, independentment del sexe. No podem caure en la trampa de “feminitzar” les lleis. Els jutges estan obligats a administrar la justícia i no fer-ho, per incúria, hauria de ser responsabilitzat. Els policies i els serveis socials han d’estar alerta i operar preventivament davant qualsevol sospita. I la societat no pot mantenir el silenci i plegar-se de braços.

En la lluita contra la violència, ens hi hem d’implicar tots. Encara que sembli demagògic no podem donar tracte diferencial a les víctimes. Una víctima és i serà sempre víctima, independentment del tipus de violència i del sexe.

Fins fa poc no ens tremolava el pols per manifestar-nos a favor de les víctimes del terrorisme. Doncs, ara, cal actuar conjuntament i pressionar aquells que han de declarar la “guerra” als/les maltractadors/res i administrar la justícia.
No entenc que, per exemple, Ses Alteses Reials presideixin gairebé tots els funerals de les víctimes d’ETA i oblidin totes aquelles que han cohabitat, en silenci, amb el seu assassí/maltractador.

D’altra banda, és imperatiu que apostem i aprenguem valors des de ben petits. Els infants han de tenir clar que la violència no té cap justificació possible. S’ha d’inculcar que el respecte és, avui i sempre, la millor recepta per a una bona convivència.

Els polítics i els mitjans de comunicació també hauran de reexaminar el seu vocabulari i apostar més per l’educació, marginar l’insult fàcil i la crispació gratuïta. Si no és així, totes les campanyes de sensibilització seran inútils i el nombre de víctimes seguirà augmentant.

Com que això no s’ha vist enlloc durant aquests darrers anys, s’entén que, després d’haver-ho donat tot i de veure que s’està totalment sol al capdavant d’un projecte que no sembla tenir port, que un president no tingui cap motivació per plantejar gastar-se el 10% més de la seva vida i, finalment, acabar tenint 150 socis en la màxima categoria on l’equip mai no ha militat.

Si a Valls ens omplim la boca que volem sumar, ens hem preguntat per què, finalment, no s’ha aplicat mai en l’àmbit esportiu? Quan s’ha fet un projecte ambiciós, sempre s’ha quedat a la meitat i ha estat pitjor el remei que la malaltia o, simplement, s’ha quedat sense ningú que s’hi vulgui posar al capdavant. Estem deixant escapar una oportunitat històrica futbolísticament i, si no es redreça, d’aquí a pocs anys ens estirarem els cabells en veure com s’ha perdut una nova oportunitat de tenir un equip de futbol entre els millors de Catalunya. Un servidor, per si de cas, aprofitarà aquesta temporada a Primera Catalana per gaudir, perquè l’any que ve no sabem on estarem…

No amb tots ha estat així. Sant Agustí va ser batejat quan tenia 33 anys i era ja un orador famós a Milà. Un any abans s’havia convertit, gràcies a la insistència orant de la seva mare, santa Mònica i a les lectures que van il·luminar aquella intel·ligència privilegiada a la qual encara avui els teòlegs fan esment tot sovint. Va ser batejat i va començar per a ell una nova vida, com li va passar a sant Pau, batejat a Damasc quan paradoxalment havia arribat a aquesta ciutat en persecució dels cristians.

Ja he comentat que no és el nostre cas en la majoria d’ocasions, encara que també avui hi ha batejos d’adults i jo mateix he tingut el goig d’administrar-ne alguns.
La majoria hem heretat la fe dels nostres pares. Això no vol dir que la visquem de manera rutinària. Potser en èpoques passades es va poder produir aquesta situació. Actualment un cristià es planteja forçosament interrogants, compara les seves creences amb les dels altres o amb les dels qui les neguen totes, està sotmès a les modes intel·lectuals i a condicionants ideològics ambientals…, ningú no és cristià de veritat per inèrcia.

Quan arriba el moment de rebre un altre sagrament, el de la confirmació, es planteja amb tota claredat als adolescents el dilema de ser un cristià practicant o acudir a la cerimònia com si fos un tràmit que no tindrà continuïtat. Per a ser cristians avui cal ser revolucionaris, anar a contra corrent, en una paraula: ser conseqüents.

Què poden fer els pares cristians quan pensen que és inútil o fins i tot contraproduent parlar als seus fills de la pràctica cristiana? Primer, el que va fer santa Mònica, resar molt, amb fe i amb serenitat. Segon: donar-los exemple i fer-los alguna observació, sempre amable, quan sigui oportú, convidant-los a contemplar la bellesa de la fe.

Com cada any, aquest cop podria dir que m’he portat excel·lentment i que em mereixo totalment que em porteu tot allò bo que demano. Però segurament no seria veritat del tot. I és que, com quasi bé tothom, també he tingut les meves coses, aquelles petites relliscades que, encara que no acostumen a deixar un solc en el terreny de la consciència, sí que deixen una marca que ha de servir d’advertència per la pròxima vegada.
A l’hora de fer el plantejament de les coses que podria demanar-vos en aquesta ocasió, m’he trobat amb un vertader dilema. El panorama que tenim al davant i a tots els costats possibles és vertaderament desolador. Això sumat a la importància de la possibilitat que em brindeu, que només passa un sol cop a l’any, fa que hagi meditat i repensat l’assumpte a consciència.
Veient totes les coses que manquen en aquest món, amb tota la gent necessitada que demanda elements d’estricta supervivència, és una responsabilitat enorme el fet de tenir una oportunitat tan generosa. No podem prendre’ns-ho a la lleugera. La llista resultant ha de provenir d’una profunda reflexió.
El primer instint ha estat demanar-vos quelcom lleuger; utensilis d’esbarjo per alleugerir la dura monotonia que ens encarcara diàriament les articulacions arran dels mateixos gestos. Llibres, videojocs, apps variades, potser algun viatget, una bicicleta per sortir a voltar, l’últim model de mòbil…
Però un cop m’havia passat rabent aquest pensament, a les notícies apareixien les imatges de nens malvivint (com una mort expectant, però amb un nom menys dràstic, tot i que igual de contundent) a la banya de l’Àfrica, desnodrits i amb un grapat de mosques a les ferides, en llista d’espera per heretar la indignitat infrahumana d’aquells que mai han tingut ni oportunitats.
Vaig deixar estar la possibilitat de demanar estris tan banals, definitivament.
Què us podia sol·licitar per fer una mica menys tens el dramatisme de l’estat actual?
Existia la possibilitat de cercar material d’ajuda bàsica: aliments de llarga caducitat, conserves, estris de neteja, elements d’ús escolar i educatiu pels més menuts, roba d’abric…
Això no obstant, per molt generosos que fóssiu, el que podríeu aportar en concepte d’obsequi per a una sola persona no solucionaria la situació més enllà d’unes quantes hores, un dia a més estirar… A més, imagino que aquestes persones que passen per instants de dificultat ja us hauran escrit en les seves cartes el crític de la seva situació, i que sabreu actuar en correspondència al vostre criteri.
De res servirà donar peix a qui necessita menjar, sinó que se’ls ha de regalar una canya.
Per això, després de moltes hores de donar-hi tombs (i us asseguro que ha resultat complicat i esgotador), he arribat a una decisió final. Ara només falta que la considereu abans de decidir si concedir-me el desig o no. Allà vaig…
Com a regal, m’agradaria que em prenguéssiu amb vosaltres cap a la vostra seu central de l’Orient.
És cert que potser una nena de set anys no us ajudarà gaire com a patge, durant els primers anys. Un altre contratemps que hi veig, també, és que els meus pares em trobaran a faltar molt i jo a ells, si només ens veiem un cop a l’any.
Com a contrapartida, però, hi juguen tres fets: un, que és l’única manera que se m’acut per alliberar la família d’haver-me de mantenir, ara que ni el papa ni la mama troben feina (encara que m’hi esforço, surto bastant cara…). En segon lloc, a la tele he sentit que potser l’emigració serà l’única sortida pel trist destí d’aquest país. I, a més, això de veure tan sovint la cara de felicitat d’altres nens i nenes com jo és una cosa a què no estic acostumada, i m’agradaria acostumar-m’hi.
Petons.
P. D.: Trobareu la sabata col·locada al seu lloc del balcó. Per si de cas…

CAMPS D’ENERGIA REGIONAL:
De regió comarcal, de la unitat de poblacions, el mot regional ben situat, no com el sentit que li van donar: des del segregacionisme encunyat el 1833, el mot provincial de (província: terra dels vençuts) llevant-li el to gairebé pejoratiu com l’usa l’estat-nació actual, per restar-li valor. Nosaltres ho fem amb l’estima de les regions geogràfiques de la nostra nació catalana. I amb el valor afegit de regió econòmica, on s’han de desplegar les activitats productives, les econòmiques, les socials, dins dels camps bàsics de l’economia primària, la secundària, la terciària. Tot emprenedor ha de treure profit del contacte amb la Banca Ètica (a Barcelona, al carrer Providència xamfrà amb Verntallat), o acudir a les Cambres de Comerç cercant els “Àngels dels Negocis”, que són inversors dels que s’han cansat de la bogeria especulativa de la Borsa, i prefereixen donar suport a la innovació tecnològica, a la iniciativa de gent amb coratge i bones idees. I amb la bona informació dels “negocis” amb saturació d’oferta, com són els bars, les perruqueries, les botigues de roba, etc., iniciatives que cal deixar, de moment, ben aparcades.

BOMBOLLES DIVERSES:
La bombolla immobiliària, i la financera i el seu caràcter especulatiu i les derivades com la borsària. Totes les involucro als homes públics, i als polítics en el poder, que ho han fet de manera omnímode, abraçant-ho tot, no deixant cap camp on poguessin obtenir guanys fàcils. Va haver-hi un ministre del “progressista” PSOE, que predicava que Espanya era l’únic lloc del món on hom es podia fer ric en quatre dies. Evidentment, estava pensant en el seu grup, on es produïa aital manera amb corrupció material i tanmateix ètica. Cal recordar les corrupcions dels primers governants “socialistes”, amb obres com els primers AVE. Ara que fa temps que no tenen tant poder, se’ls han descobert propietats i potència econòmica no pas provinents dels seus salaris polítics. Aznar amb els AVE es va inflar de multimilionàries comissions. Després en el camp immobiliari, el PP va inflar encara més les bombolles i, al País Valencià, va arribar a considerar tot el camp com a zona urbanitzable, dins d’una bogeria destructora de paisatges que arrasava les honrades activitats productives agrícoles. Ai las! estupidesa!

LA MATRIU DEL BÉ COMÚ:
Han de ser diverses les matrius del bé comú: la incorporació de les persones a un projecte social obert ampli, on tothom s’ha de veure impulsat a participar-hi i a divulgar-lo. L’estudi i les pràctiques a l’Escola de Treball i a la Universitat Industrial, com a elements imprescindibles. Els camps d’energia regional, els clústers, tots aquells que mantenen la identitat del conjunt sense limitacions de camps econòmics innovadors. La ideologia del creixement sostenible ha de valorar també els valors ecològics. El país com a eix vertebrador, esperonador, a l’incidir en els codis personals, en l’afany de realitzar treball d’alta qualitat, al veure’s correspost en el pla personal i social per un projecte comú. Les desigualtats i les discriminacions seran tema de classe, on es faran sobre les pissarres estudis amb àmplies exposicions. Darrere de les presentacions, cal crear activitat econòmica amb dimensions: local, comarcal, regional i de país. Insistirem també en l’economia alternativa, en la política ecològica, en la distribució amb una logística de càlcul científic. Ben ordenades: aquestes són les coordenades del bé comú.

DEONTOLOGIA EMPRESARIAL:
Dins de la deontologia empresarial, l’ètica primordial serà la reinversió dels beneficis en bé productiu: eines, maquinària actualitzada pels aspectes tècnics i en els aspectes tècnics, no oblidant-se del procés social que han de tenir els capitals adquirits per l’èxit econòmic, la riquesa bruta ve del poble i al poble ha de revertir, aquesta serà la filosofia. La cooperació ens portarà a la consecució dels objectius planificats. La idea venç els esquemes actuals, és: germinadora de la coresponsabilitat de l’economia del veïnatge, prescindint dels especuladors financers. Un objectiu prioritari és el vèncer definitivament un atur del 20% i d’un 45% en els joves, que són quantitats insuportables, que malegen la societat fins al darrer racó de les ànimes. La meta serà aconseguir cotes d’atur professional per sota del 9%, en un breu espai de temps. La reestructuració pels cims de poder de les finances, per dures i mancades d’equitat, no han de fer res més que afavorir les identitats de països adequats per controlar ad libitum, com les que prediquen els economistes, un d’ells és el Premi Nobel Joseph I. Stiglitz, que situa la dimensió adequada de les entitats estatals idònies entre els set i els quinze milions d’habitants. Estructures que, amb aquests esquemes els anys 2.000 al 2008, han crescut en exportacions un 50%. La proximitat de la ciutadania i l’estructura plenament democràtica s’articularà de baix a dalt amb mètodes i filosofia exogàmiques, enllaçats amb una fidel cohesió social.

IMBUIR EL COS SOCIAL:
Per infondre, per produir en l’ànim un efecte moral, caldrà implicar la societat persona a persona, esperonar els valors personals i els col·lectius. Tothom té una qualificació determinada, quan els guanys es fan palpables, evidents, tothom és vàlid, amb la claredat que dóna el fet de treballar amb cooperació, on els objectius són comuns. La crida és esforçada, però optimista. Ningú no és impassible a la problemàtica econòmica actual, que malmet la nostra vida, tots els nivells de benestar, minut a minut. La taxa d’atur és tan horrible que hem de deixar de creure’ls. L’actualitat és un sistema obsolet, i a una estructuració política, social, financera, anacròniques. Tanmateix, és l’hora!: CAL FER-SE CÀRREC del PROPI DESTÍ i saber que les empreses productores no són fruit de cap acció divina; són la saó de persones com nosaltres que un dia es van posar a desplegar una idea productiva i la van fer créixer.

No deixa de ser encoratjador que, en uns moments de crisi com l’actual, d’un cert reflux en la vida d’algunes entitats, n’hi hagi com és la UAF que, dia rere dia, arreli fondament en el nostre poble encarant noves fites. És molt encoratjador i ens demostra que encara no s’ha malmès aquell esperit que féu la nostra societat, ja fa força anys, que fos el bressol de tants i tants moviments associatius. Era un temps en què les nostres llibertats estaven condicionades. El poder central s’afanyava a controlar el nostre país, fossin entitats educacionals, esportives o bé culturals, prohibint tot allò que pogués significar quelcom identificador de Catalunya i altres que, si bé no ho eren, la censura pecava de prudent tallant-lo tot per allò de “per si de cas”.

Però, tot i així, el nostre país, encara que li tallin totes les branques, té una bona soca i una història de molts anys en una terra fèrtil, amb una bona base cultural d’esperit continuador i de superació constant, i la Unió Anelles de la Flama, tal com diu el seu nom, és la unió d’unes anelles (sardanes), que, tot i el pas dels anys, manté la flama encesa com en el primer dia.

Aquests quaranta anys són l’expressió més evident de la vitalitat de l’entitat, és el treball de molta gent, que, des dels inicis, tot i que molts ja no estan entre nosaltres, han dedicat una part del seu temps lliure a la promoció d’activitats que són una alternativa a la manca d’imaginació que normalment se’ns ofereix per cobrir les estones d’oci, i d’aquest va néixer la UAF, una entitat sorgida del món sardanista, però que, amb el pas dels anys, ha anat molt més enllà, depassant l’estricte àmbit de la sardana, endinsant-se en la tasca d’anar recuperant balls populars, elements festius, festes i d’altres del món de la Cultura Popular i Tradicional de casa nostra. Des del caliu d’una dansa, la sardana, va vestir-se una entitat que ha dedicat de valent a treballar en el foment de la cultura.

Així, amb el pas del temps, s’ha anat consolidant amb un estil propi de fer cultura vallenca, i, ara que podem mirar el camí recorregut, el resultat és que hi ha una entitat sòlida i compacta, capaç d’acollir una barreja de generacions que amb el pas del temps l’ha anat enfortint i alhora revitalitzant.

Ara cal, doncs, celebrar-ho i, si bé un aniversari pot identificar una entitat dins d’un marc físic ciutadà, el que realment identifica la UAF són les pròpies i constants activitats, fruit d’una dinàmica persistent, continuada i tanmateix, a vegades, imaginativa cada dia més per la gent més jove de l’entitat, que sense voler-ho porten una tasca molt important a la nostra ciutat.

El primer que crec que s’ha de destacar és que el Govern “dels millors” del senyor Mas fa públiques les seves intencions ara, un cop passades les eleccions generals, i a pocs dies de la pròrroga pressupostària de l’Estat, el que demostra una covardia política difícilment superable.

Es tracta d’uns números que aprofundeixen en la fractura social que el Govern de dretes està provocant a marxes forçades, eixamplant les diferències entre aquells que tenen molt i aquells que tenen molt poc. Poso només un parell de dades damunt la taula; en primer lloc, continua baixant la inversió destinada a educació i sanitat, que ja acumula una retallada d’un 15% des que CiU va guanyar les eleccions ara fa un any. Estem, doncs, davant d’una davallada de la inversió de la Generalitat que implicarà una pèrdua proporcional de la qualitat d’aquests serveis públics que fins ara eren un dels nostres paradigmes pel que fa al nostre Estat del benestar.

Especialment preocupant és la retallada en educació, que és la principal inversió que podem fer com a societat i on ens juguem la formació futura dels nostres fills.

A més a més, aquests pressupostos no contenen cap mesura d’impuls de l’economia. No hi ha cap programa destinada a la generació de nova ocupació. De fet, es tracta d’uns pressupostos encara pitjor que els primers del Govern de CiU, una fita negativa que realment semblava difícil de superar.

La música que ens proposen és la mateixa de sempre: “en moments de dificultats ens hem d’arremangar per tirar del carro”… però uns més que d’altres. Així, els pressupostos tornen a carregar sobre les rendes mitjanes i baixes sense que aquells que tenen més recursos vegin augmentar la seva contribució a les arques públiques.
La primera anàlisi dels pressupostos no pot ser més desfavorable. De fet, els agents socials i els sindicats ja han alertat del dany que aquesta proposta pot suposar si finalment tira endavant. Des del grup socialista ens hem posat a treballar amb la finalitat de dialogar amb el Govern per millorar aquests pressupostos. Com sabeu, des del primer moment la nostra voluntat ha estat treballar en positiu, sense agitar la demagògia fàcil, per ajudar al país, als catalans i a les catalanes, a sortir de la crisi quan més aviat millor. Aquest és el nostre compromís i la nostra prioritat número 1. Ara, la pilota està a la teulada del Govern de CiU. Confiem en que recordin allò que exigien quan estaven a l’oposició…