Entre els 22 àlbums que formen la col·lecció de les aventures de Tintín de l’editorial Joventut, des de « Tintín al Congo » fins a « Tintín i els Pícaros », n’hi ha un que acostuma a passar desapercebut, tan dins la col·lecció, com dins l’obra general d’Hergé, és « Tintín i el llac dels taurons », el gran oblidat de l’obra hergeana, per uns, i el gran intrús pels altres.
Realment « El llac dels taurons » no és un àlbum com els altres, té una sèrie de particularitats que el fan diferent, molt diferent, començant per dir que no el va dibuixar pròpiament Hergé. Així doncs, cal parlar-ne.
« El llac dels taurons » va començar a prendre forma després de l’aparició de “Vol 714 a Sydney”, publicat en àlbum el 1968. Hergé havia accedit a col·laborar amb Raymond Leblanc, fundador del setmanari “Le Journal de Tintin”, en la posada en escena de l’adaptació en dibuixos animats per a la gran pantalla de “El temple del Sol”, que va estrenar-se el 1969 i va gaudir d’una bona acollida popular malgrat les variacions sobre l’original que va aportar l’adaptació per a la gran pantalla. Això va portar a Leblanc a intentar l’adaptació d’una nova història per al cinema, però no va comptar amb l’entusiasme d’Hergé, la qual cosa va provocar que Leblanc se n’encarregués de la realització i encomanés a Michel Greg el guió original d’una nova aventura de Tintín, a la qual cosa Hergé va accedir, sempre que ell supervisés i autoritzés aquest guió. La gent dels Studios Hergé se n’encarregarien del dibuix, tot sota el control com a conseller gràfic de Bob De Moor, col·laborador de tota confiança d’Hergé. Així, a principis de 1973, els estudis Belvision de Brussel·les van estrenar el segon llargmetratge en dibuixos animats de les aventures de Tintín. El resultat no va ser, però, massa convincent. La història es desenvolupa totalment a Sildàvia, on Tornassol acaba d’inventar una mena de fotocopiadora en tres dimensions, capaç de reproduir qualsevol objecte. El malvat Rastapopoulos ha acumulat moltes obres d’art robades i amagades a les aigües d’un llac, i vol apoderar-se de l’aparell, però amb l’ajuda de Niko i Nouchka, dos joves sildaus, Tintín aconseguirà desbaratar els seus plans.
El diari Le Soir va decidir publicar aquesta nova història, en dibuixos en blanc i negre, entre desembre de 1972 i gener de 1973, i a la vegada, simultàniament, el setmanari “Le Journal de Tintin” va anar publicant també una versió en colors, utilitzant imatges de la pel·lícula en dibuixos animats i afegint-hi bafarades amb els diàlegs. A partir d’aquesta versió en color, en va sortir una adaptació en àlbum sota el títol de “L’album du film: Tintin et le lac aux requins”, que a Catalunya va publicar Joventut dos anys més tard, el 1974, sota el títol de “Tintín i el llac dels taurons”.
La curiositat i la incògnita està en que no es tracta de cap manera d’una sola versió, ja que la versió en blanc i negre de Le Soir (constituïda per 66 “strips” del diari) no té res a veure amb la versió en color amb imatges extretes del film, amb un treball plàstic totalment diferent, i de les quals se’n va fer l’àlbum de 44 pàgines que nosaltres coneixem. L’anàlisi gràfic de qualsevol de les dues versions fa palesa la mà de Bob De Moor, per tant, i davant d’aquesta evidència, alguns consideren que aquesta aventura no és d’Hergé pròpiament, mentre altres opinen que la seva supervisió la fa ja una obra seva sobre un guió original de Greg. Sigui com sigui, l’èxit d’aquesta aventura va propiciar, fins i tot, alguna versió pirata que barrejava els dibuixos en blanc i negre pintats, amb les bafarades de la versió extreta del film. Un verdader fenomen a Bèlgica, un verdader desconegut a Catalunya.