Treballar més i cobrar menys, farem la vida d’un xinès o, al final, haurem de tornar al medi rural, d’on molts van venir enlluernats pel progrés i el benestar d’aquells pobles i ciutats propers a les indústries.

El mateix progrés que ara ens ha fet recular un pas i que, amb tota seguretat, ens endarrerirà uns passos més, si aquesta crisi segueix clavant les urpes en els més dèbils. De fet, no estaria malament ser menys materialistes i omplir de nou aquells pobles, avui abandonats i submergits en l’oblit més absolut.

D’ençà uns anys cap aquí, alguns d’aquests llogarrets s’han anat ocupant en la mesura que un nou jovent desencisat ha fet un gir en la seva forma de vida. Altres més afortunats s’han desplaçat a petits nuclis rurals per portar una vida més asserenada, sense les despeses que genera una gran ciutat i sense les presses i les aglomeracions que comporta viure dins la massificació urbana. En aquests temps de crisi, cercar alternatives a la pròpia vida de cadascú pot ser una solució en el futur i, qui no diu, un canvi d’hàbits i de costums, adreçats a una vida més sana en un indret més sa.

No seria estrany que tornéssim a recuperar, potser forçats, allò que vam deixar de pressa per poder viure més còmodes. Un èxode que va tenir el seu punt màxim als anys seixanta, quan la majoria dels pobles i camps rurals van anar quedant en soledat i deixats de la mà del deteriorament i la bardissa.