Aquest dimarts es produïa a Egipte, en el context de revoltes que hi ha l’Orient Pròxim, una ja famosa manifestació del milió. Admiro molt aquest fenomen, que no sabria si dir-ne espontani o no, de reclam per part del poble de països com Tunísia, Egipte i demà, vagin vostès a saber demà qui s’hi afegirà, de llibertat, alliberament dels cabdills que els han tingut amb la bota sota el coll, hereus de vells períodes colonials i, sobretot, de fam de pa i de justícia social, de repartiment millor de les riqueses antuvi espoliades pels colonitzadors i ara, pels dictadors de torn, amb fills que estudien a les millors universitats europees o americanes per perpetuar, d’aquesta manera, talment com si de dinasties o famílies reials es tractés, el poder conquerit pels seus pares. Espero, però, que això no sigui un primer pas per a la pujada de l’islamisme radical, ja que llavors, és clar, ens trobaríem que seria pitjor el remei que no pas la malaltia.

Ara bé, si he comentat que admirava aquests moviments que s’estan produint i que, de fet, em transporten en la memòria a les mobilitzacions que es van començar a produir cap al final dels anys 80 a l’ex-Europa comunista de l’Est i van anar augmentant en progressió aritmètica a mesura que passaven els dies, les setmanes i els mesos, una vegada el poble se n’adona que el polític dictador de torn el té enganyat i mort de gana, tampoc no trobo moralment bé el doble llenguatge i la mesura de les magnituds que un milió de persones manifestant-se són capaces de generar en els diferents mitjans de comunicació, segons interessi qui es manifesta o no i, sobretot, a on. M’explicaré.

Resulta que, en aquest país nostre, també ben oprimit des de farà ja 300 anys per l’anomenat dret de contesta, però una mica més fart de menjar, però molt hipotecat i arruïnat, el passat mes de juliol de 2010, un milió de persones van sortir als carrers de la capital, Barcelona, per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional, que, després de quatre vergonyosos anys de deliberació, dictaminava una mena de nou decret de Nova Planta, contra el que havia aprovat el Parlament, retallat després del Congrés dels Diputats (“passat pel ribot”, segons Guerra) i després votat pel poble sobirà. Llavors, senyores i senyors, tret dels mitjans catalans, ningú, absolutament ningú no va donar cap mena d’importància a la magna protesta reivindicativa dels catalans, farts de ser maltractats i, fins i tot, sectors espanyolistes del mateix país i no cal dir dels de fora, rebaixaven la xifra de manifestants a xifres ridícules, segons els seus interessos, és clar. Ara bé, avui –i ja veuran durant quants dies– a Egipte no només hi haurà un milió de manifestants sinó els que ells, aquests mateixos que ens en rebaixaven les xifres, a nosaltres, hi vulguin afegir. A Egipte, tot serà magnànim i multitudinari; a Catalunya, quatre “penjats” amb unes banderes. És, tot plegat, el preu que cal pagar per continuar treballant, pagant i callant.