Possiblement, i de manera molt diversa, com es dóna en altres aspectes de la vida, la tradició té molt a veure i va completament lligada als costums i la idiosincràsia d’una societat determinada, exterioritzant uns sentiments de manera natural, que, sense ser ni més bons ni més dolents que altres vivències, li donen aquell segell i personalitat que va lligat intrínsecament de manera espontània al caràcter la forma de ser i de viure de cada indret. És per això que convé que aquesta cadena de tants segles de pròpia identitat, no es trenqui. Almenys, per causes alienes a les naturals.
Dissortadament, en el cas de la nostra Setmana Santa, ens hem vist privats d’aquesta tradició i, pel sol fet de no viure-la durant vint-i-tres anys, vol dir que molts de nosaltres la vam deixar en plena joventut i avui ja som pares o avis. Per tant, la nova generació, n’ha estat orfe d’aquesta formació en el si familiar, social i religiós.

Estem a punt d’assolir la primera dècada de la represa. Això serà l’any vinent. I aquells nens i nenes dels primers anys, avui, molts d’ells ja tenen setze, divuit o vint anys. I això fa que, al no haver viscut en l’àmbit familiar ininterrompudament aquesta tradició, alguns, en arribar a l’edat crítica, cap als catorze o quinze anys, bé per vergonya o influenciats pels canvis en la nostra societat, han decidit, almenys de manera transitòria, aparcar la seva participació. Aquí és on juga un paper important l’ambient familiar a l’hora de prendre aquesta decisió. No per forçar una situació que pot ser contraproduent, però sí que pot esdevenir fonamental a l’hora de fer decantar la balança, la manera de viure-ho en aquest entorn i també en l’àmbit de les amistats. En bastants casos, sortosament, superat aquest interval de temps que dura dos o tres anys, tot torna a la normalitat i, aleshores, es reprèn amb més força que mai. Els més grans sabem molt bé que les èpoques de canvis com la pubertat s’han de saber administrar amb molta cura, a la vegada que som plenament conscients que, en aquests nous ambients socials, principalment, pel nostre jovent, que poden ser més fràgils i influenciables, no és gens fàcil exterioritzar segons quines conviccions.

Enguany, s’ha creat l’Agrupació de Joves Aspirants, que neix amb la ferma esperança de prendre ben aviat el relleu de tots aquells que vam emprendre la tasca de recuperar la nostra tradició. Sabem que no és una tasca fàcil, ja que el nostre jovent, avui en dia, per raons obvies va molt atrafegat a causa de les exigències docents o de treball, però ens consta que s’han pres aquesta iniciativa amb molt d’interès, moltes ganes de col·laborar, d’organitzar coses i fer-ne partícips tots els membres aspirants de totes les Confraries i Germandats de la nostra ciutat. Per tant, mereix tot el nostre suport i admiració, sobretot perquè demostren que s’han fet seva aquesta tradició, acceptant el repte de ser-ne els dignes continuadors. A tots ells, el nostres millors elogis per la seva fidelitat durant els primers anys de la represa.

No puc passar per alt, una vegada més, la importància cabdal que ha tingut en aquesta represa la participació i la integració de la dona. El nostre consiliari ja s’hi va referir a bastament en el seu parlament a l’acte de presentació de l’opuscle. Per tant, adrecem aquesta felicitació molt especial a totes elles i, d’una manera molt especial, a les mares i àvies, que són les principals animadores moltes vegades que les seus fills i néts participin en la nostra tradició.

Si no defallim i seguim treballant amb perseverança per tal de difondre els valors de les nostres tradicions fent bona pedagogia, sense deixar-nos endur per la part més fàcil i còmoda, potser aconseguirem una societat més predisposada al respecte i a la tolerància. Això sí, no hem de confondre “tradició” amb maneres de viure i de sentir una mateixa tradició. A mi, personalment, m’agradaria que la nostra Setmana Santa aquí, a casa nostra, fos acceptada per tothom com el que és. El nostre sentiment s’expressa per mitjà del nostre lema: “ART I SILENCI”.

Segurament hi haurà qui el mal interpretarà de manera interessada, adduint un menyspreu cap a altres cultures i al mestissatge. Res més lluny de la realitat, perquè també es troba a faltar una millor predisposició a la integració i acceptació, per part de persones que ja fa bastants anys que viuen entre nosaltres. I, per la nostra part, hem d’anar molt en compte com administrar-ho, ja que, amb la nostra excessiva virtut de condescendència, podem trair les nostres pròpies arrels. No podem oblidar que aquest fou un dels punts més essencials, acordats en les reunions prèvies a la represa i que va aconseguir un més ample consens per part dels futurs confrares consultats aleshores. Per tant, per coherència i també per convicció, seguiré treballant, tant des de dintre, com des de fora, per preservar els valors de la nostra tradició, sense prejudicis, ni sucursalismes. Procurant evitar, amb el millor sentit de la responsabilitat, que qualsevol irresponsable i impresentable, es carregui la bona imatge aconseguida com a ciutat i la nostra tradició que tant ens ha costat d’aconseguir. Apostant i refermant amb fermesa, el meu compromís per una Processó respectuosa amb la nostra tradició, silenciosa i en silenci.

Bona Pasqua.