Decididament, el govern espanyol que tots hem d’aguantar, funciona a base de d’acudits espontanis, sense ordre, base, consistència i ni molt menys, pla conegut, planificació i interessos consensuats a llarg plaç. La seva tasca de govern es redueix a continus cops d’efecte, a prometre i repartir pegats i després ja tirarem enrere o no trobarem els calers per dur a terme o pagar allò que havia de ser una gran idea. Per exemple, el conegut Pla ZP, els famosos 400 euros, la Llei de la Dependència i ara… l’últim dels grans acudits, allargar l’edat de jubilació fins als 67 anys. Males notícies doncs, per a tots aquells que somiaven que Europa i la tecnificació de la societat, entre d’altres elements, portarien augmentar l’estat del benestar, treballar menys hores, realitzar horaris més flexibles i racionals, conciliació de la vida laboral amb la personal, etc. No senyors, als pobres treballadors els hi espera un futur encara més negre del que van heretar a l’entrar dintre d’aquest mercat laboral, que per cert, fa ja temps que a l’Estat espanyol està en vies d’extinció, destruint-se els llocs de treball al ritme que creix l’economia submergida, els xoriços i les boques famèliques de tota edat i condició. I és que en el país en el que a partir dels 40 anys, no hi ha empresa que llogui cap mortal, resultat que s’haurà de treballar dos anys més. Ja fa temps que els mals presagiadors venien dient: “quan siguem grans no cobrarem pensió… mentre que el govern ens consolava dient com de bé arribava a estar la Seguretat Social i com de garantides estaven per extensió les futures pensions. Doncs no, resulta que no ho estaven, a l’igual que tampoc hi havia crisi quan es va encetar la campanya electoral i després va resultar que sí i finalment, n’hi ha hagut tanta i Espanya ha fet tan malament els deures, que la renyen autoritats diverses de nord a sud i el que és més greu, encara no sap que vol ser quan sigui gran. I és clar, l’home de la xistera, el senyor Zapatero, s’inventa el cop d’efecte de treballar dos anys més. A mi però, no em surten els números: quatre milions d’aturats, els joves tenen problemes per entrar al mercat laboral, les persones de mitjana edat, són a efectes pràctics inútils pels departaments de personal de les empreses i a les grans corporacions i la banca en especial, jubila gent amb cinquanta anys i alguns d’ells, amb ingressos milionaris a canvi de que se’n vagin a jugar al golf sense haver-se de preocupar del rellotge. A més, no hi ha cap pla estratègic de cap a on ha d’anar el futur de l’economia i que farem per dinamitzar l’economia. Potser, després de la següent renyada diran quelcom. Mentrestant i si no canvien massa les coses i no s’han mort de gana entre els 50 i els 67, el futur promet ser una mena de: dormir i esmorzar a la residència de torn (si la poden pagar, és clar) i després, anar corrents cap a l’oficina de treball de torn a veure si hi ha alguna oferta de peons de magatzem entre 65 i 67 anys, amb carnet de carretiller i espai per a les bengales al costat de la màquina de fitxar.