Ja tenim el Nadal a tocar. Alguns dies de festa i, amb la maleïda crisi, no gaires diners per gastar. Així, la lectura d’un llibre pot ser una opció ben vàlida —i a més a més sempre econòmica— per prendre contacte amb la cultura mentre gaudim i ens evadim dels maldecaps diaris. I si hem de fer un regal, que segur que en aquestes dates no ens en salvarem, ¿per què no regalem un llibre?
Si m’ho permeteu, avui us faré una proposta literària. Bé, realment en són tres, de propostes. Són els tres llibres que he acabat de llegir tot just aquesta mateixa setmana (si podem seguir diverses sèries de televisió de temàtiques ben diferents, alternar diàriament la lectura de diferents llibres no ha de suposar cap dificultat per a ningú).

Riña de gatos és l’obra guanyadora del Premi Planeta d’enguany. El seu autor és el meu admiradíssim Eduardo Mendoza. Realment, tractant-se de Mendoza, allò que no té cap mena d’importància és que hagi estat ell, el guanyador. Tant és així que no sé fins a quin punt, amb aquesta concessió, qui és que realment hi surt guanyant; penso que més aviat és l’editorial que concedeix el premi. Planeta, amb Eduardo Mendoza com a premiat, guanya diners i prestigi per al guardó.

En aquesta novel·la l’autor barceloní ens submergeix en el Madrid immediatament anterior a l’esclat de la Guerra Civil. Amb el seu estil directe i sense floritures narratives innecessàries, ens fa participar com a lectors d’una trama molt original: amb Velázquez i la seva obra pictòrica com a fil conductor, un innocent expert d’art anglès es veurà participant d’una història d’espionatge i interessos polítics i personals, i en la qual prendran part des de José Antonio Primo de Rivera fins a Niceto Alcalá Zamora, passant per Francisco Franco mateix. Sens dubte, Mendoza ens situa en un nivell d’implicació lectora que ens acaba dificultant el distanciament amb allò que ell ens explica.

I és que, pàgina rere pàgina, amb un estil magistral i gairebé sense adonar-nos-en, ens veurem afectats d’una desesperança que amarava, l’any 1936, tots els estrats socials d’un país abocat irremeiablement a la tragèdia. Tot això ho fa Mendoza sense renunciar al seu segell personal i que fa inconfusibles les seves obres; parlo d’aquella dosi justa d’humor subtil.

Passem al segon llibre de què us volia parlar. Aquest dilluns s’ha presentat a Sao Paulo, al Brasil, la versió en portuguès del llibre Quatre camins. Si vostès són lectors habituals d’El Vallenc és molt possible que aquest llibre ja el tinguin a casa seva, ja que aquest setmanari el va lliurar, de franc, el passat setembre a tots els seus lectors.

L’autor, l’Òscar Boronat, fa un homenatge als seus pares i a com van viure, aquests, l’esclat de la Guerra Civil. El treball de Boronat és complex, ja que per fer el llibre comptava amb una informació molt limitada, perquè els seus pares no acostumaven a parlar-li’n gaire, d’aquella època. A molta gent ens ha passat pel cap alguna vegada de fer un relat o un recull de vivències del nostre passat genealògic. I, davant la dificultat de recollir dades i informació, poques vegades s’aconsegueix la fita. Amb Quatre camins s’assoleix un resultat molt digne i força interessant i que ens pot ajudar a entendre una situació tan adversa com la que van haver de patir molts milers de persones, entre elles, els pares de l’autor.

Una menció específica mereix el pròleg del llibre, redactat per l’historiador vallenc Antoni Gavaldà. Un cop més, Gavaldà ens ofereix una lliçó extraordinària i precisa sobre una temàtica que com a especialista en la matèria coneix molt bé.

Quatre camins és un llibre que, gràcies a El Vallenc, ha tingut una difusió extraordinària a la nostra comarca. I per això crec que cal destacar molt especialment l’oportunitat i les facilitats que l’editorial La Torratxa, vinculada al setmanari, dóna a tots aquells autors novells o desconeguts de poder publicar i donar a conèixer les seves obres. I això, a més a més, i com ha passat en aquest cas, en una edició de molt bona qualitat.

La meva tercera proposta és diametralment diferent a les dues anteriors. D’una novel·la i d’uns fets reals, però novel·lats, relacionats amb una tràgica època històrica, passem a un llibre difícilment catalogable. I és que Escoltant Cruyff pot semblar un llibre de caràcter esportiu i sense gaire més pretensions que el pur entreteniment. No obstant això, un cop comencem a llegir-lo, de seguida ens adonem que estem davant d’un llibre que va molt més enllà.

Edwin Winkels és un periodista holandès que ha decidit agafar 150 frases de Johan Cruyff i analitzar-les individualment. Winkels, defuig la frivolitat i aprofundeix en els aspectes més personals del protagonista, però també en la seva manera d’entendre la vida, les relacions familiars i d’amistat i, és clar, el futbol.

Des d’una estructura molt llegible (una frase de l’astre holandès i a continuació un breu text relacionat amb allò que hi diu), i a través de les 176 pàgines del llibre, Winkels ens fa de guia en aquest viatge per la vida de qui ha sigut un dels millors jugadors de la història del futbol.

“La gallina de piel”, “esto es uno”, en un momento dado”, “una paloma no hace verano”, etc., no deixen de ser, en aquest llibre, l’excusa idònia per acostar-nos als diferents aspectes relacionats amb la personalitat d’en Johan Cruyff. Però que ningú no s’enganyi. No és aquesta una obra panegírica ni de lloança fàcil. L’autor no fa cap concessió a l’hora de mostrar-nos aquells episodis, situacions i fins i tot aspectes menys amables relacionats amb algunes actuacions, i fins i tot el caràcter del protagonista; a voltes tossut, a voltes contradictori, però, per bé o per mal, de principis immutables.

Seria injust no destacar la complicadíssima tasca de traducció i adaptació a la nostra llengua d’un text com aquest, escrit originàriament en espanyol per un periodista holandès que fa anys que viu a Catalunya, un text, deia, que esdevé tan complex com la personalitat de Johan Cruyff mateix. Per a aquesta comesa, l’editorial Cossetània va tenir el gran encert de confiar en la professionalitat i el treball minuciós dels lingüistes Marcel Banús i Núria Pros (amb la qual tinc el goig de compartir els pares). El treball de Banús & Pros Correctors ha estat, senzillament, excel·lent.

Riña de gatos, Quatre camins i Escoltant Cruyff són, en definitiva, tres propostes de lectura força dispars, quant a l’estil i el contingut, que crec que us poden resultar molt interessants, tant per al vostre gaudi com per fer un regal durant aquestes festes. Si més no, espero que us ho passeu tan bé com jo ho he passat, llegint aquests tres llibres.