La televisió autonòmica va emetre diumenge passat, dins del programa Sense ficció, el documental sobre la investigació del rei Pere el Gran. L’apassionant recerca es va dirigir cap a molts fronts, entre els quals es va escollir com a objectiu primordial del documental el que serviria per reconstruir i recuperar en 3D el rostre del monarca. Era evident que aquesta seria una fita important, però també ho era poder conèixer el ritual que s’havia seguit amb el cos del rei en morir, l’estat de conservació de les seves despulles i també la resolució de les causes de la mort, esdevinguda en la plenitud de la vida del rei.

El resultat és un documental pensat per a tots els públics i dedicat a totes les edats i, malgrat tenir imatges científiques i mèdiques impactants rodades durant l’estudi de les restes esquelètiques, el programa manté el màxim respecte i honor envers la figura del cos que era objecte d’estudi.

Sovint, quan es presenta un documental, es diu que la càmera que ha rodat les imatges ha estat testimoni directe dels esdeveniments que s’han filmat. En aquesta ocasió no hi ha cap mena de dubte que la càmera ha tingut un paper privilegiat i, fins i tot, es podria dir que hi ha assolit un especial protagonisme.
Per fer aquest rodatge, es partia d’una dificultat extrema. L’alta definició té uns perfils de treball molt exigents i una de les condicions que demana és una il·luminació de gran qualitat. El repte era doble. Per una banda, s’havia d’aportar molta llum als escenaris que s’utilitzarien per treballar (tenint en compte que el primer de tots era el transsepte d’una església gòtica), però sense oblidar que no es podia sobrepassar el baix llindar de radiacions que podien suportar les restes funeràries del monarca. En conseqüència, es van recrear les condicions d’il·luminació que es tenen en un plató de televisió per obtenir unes imatges finals d’altíssima qualitat.

El segon repte era donar forma narrativa a la llarga producció d’hores filmades al llarg dels vuit mesos que ha durat la feina dels equips tècnics dirigits pel Museu d’Història de Catalunya. El risc més important era fer només una descripció cronològica dels fets filmats, perquè alguns dels treballs s’estenien al llarg de dies mentre que altres, potser, fins i tot, de més pes específic, eren molt breus en el temps. Però, per una altra banda, tampoc no s’havia d’oblidar que calia fer una breu descripció de la figura del rei i del seu paper protagonista en la història de la monarquia catalanoaragonesa. La solució a tots dos reptes va consistir a crear en el documental unes petites finestres al passat en les quals, amb la voluntat de ser pedagògics, es pogués donar més informació sobre les condicions de vida del rei i recrear alhora alguns dels episodis més singulars de la seva activitat com a monarca.