Un altre dia que passa davant la impossibilitat de retenir-lo, fugint per entre els dits de la mateixa manera que fuig un grapat de sorra quan submergim en la platja del temps la pretesa mà presonera. No és un exercici gaire habitual dedicar els darrers pensaments de la jornada a repassar tots els fets que han anat configurant aquest dia irrepetible i irrecuperable en la seva totalitat. Deixar-se arrossegar cap a un món de somnis no és sinó una opció d’obligatori compliment que interposarà un tel de translúcida irrealitat entre nosaltres i el ja primer dia dels nostres records. Recuperar voluntàriament de la nostra ben atapeïda memòria un a un els fets més insignificants del nostre més recent passat –avui–, no és realment un exercici que pugui impressionar a ningú. Però, quan un record que ja creiem esborrat o completament perdut entre els milions i milions de dades que conformen la nostra individualitat apareix sobtadament en el nostre present, donant-nos una clara visió de perspectiva temporal, llavors prenem consciència de la velocitat de vertigen que ens empeny irreversiblement endavant, i prenem consciència de la insignificança de l’instant que conforma la totalitat de la nostra vida, un instant que no es pot mesurar en una escala que el faci representatiu front a un univers immòbil segons la nostra percepció. I, de la infinitat de fotogrames que ens han permès d’arribar al nostre actual present, i que segurament condicionaran el nostre infinitèsim futur, aquells moments que ens han omplert de satisfacció, aquells més tendres records que abandonaríem només en contra de la nostra voluntat i amb dolor, conformarien el curtmetratge de pocs minuts que representaria el resum de la part més agradable nostra vida fins al dia d’avui.

I va ser un matí de 1910, quan la Sonora Smart Dodd reflexionava sobre aquests escassos moments de felicitat de la seva pròpia vida. Potser no era el moment més adequat, però la monotonia de les paraules d’un sacerdot que s’esforçava per reclamar l’atenció dels parroquians, va passar a omplir un segon pla de consciència, ple de ressonàncies injustament desateses, mentre un seguit de records tristos van desenfocar el present, permetent que tota una colla de records tristos l’arrosseguessin envers un passat massa llunyà. Aquell dia era molt especial per a ella, atès que posseïa pocs records de la seva mare, imatges que guardava com a tresors i que van reclamar la seva part de protagonisme coincidint precisament amb la celebració del Dia de la Mare. Allà, sola, asseguda en un banc de l’església, mentre les paraules que componien el sermó anaven construint frases meravelloses entorn a la importància de la maternitat, la Sonora es va deixar arrossegar fins a un passat que semblava força llunyà, tot i que només havien passat dotze anys. Ella tenia setze anys i la desgràcia li mostrà el vessant més cru de la realitat, arrabassant-li sobtadament la mare. Ella era la més gran de sis germans. Naturalment, tots els germans es van veure obligats a superar el trauma que suposà la manca de l’amor matern, però el pare, William Smart, sempre es va esforçar a compensar la pèrdua de la seva parella, abocant-se completament en els fills, mirant d’omplir aquell buit infinit que la seva muller havia deixat per sempre.

La Sonora va començar a creure que no era just que no existís també un dia per a homenatjar el seu pare, tots els pares, de la mateixa manera que es feia amb les mares. Va ser molt el temps i l’esforç invertits, però, finalment, va aconseguir que la seva veu fos escoltada, i aquella idea va ser acollida favorablement. I es va aprovar fixar una data per tal que a Spokane (Washington) se celebrés un dia dedicat als pares, el dia 5 de juny, data de naixement del pare de la Sonora, fent així el seu particular homenatge al seu propi pare. Finalment, es va decidir per consens que la festivitat se celebrés el tercer diumenge de juny. Aviat els diaris de tot el país van començar a parlar del dia del pare de Spokane, i aquest simpàtic costum es va anar estenent molt ràpidament. L’any 1919 la Sonora va perdre el seu pare, no sense haver-li mostrat abans el seu agraïment per tots els esforços que va saber fer per a aconseguir que aquells sis germans, orfes de mare, tinguessin una infantesa que, de ben segur, recordarien amb tendresa al llarg de les seves vides.

Quan aquest costum es va estendre arreu del món, els països catòlics van acceptar d’incloure aquesta celebració sempre i quan es fes coincidir amb el dia de la celebració de la festivitat de Sant Josep, pare de Jesús de Natzaret, precisament, demà dissabte 19 de març (vigileu els més despitats). L’esperit més consumista dels nostres dies aviat va veure una oportunitat d’or per a introduir la necessitat d’expressar l’amor dels fills amb un bon regal per als pares homenatjats, encara que jo, personalment, em sentiré completament satisfet amb dos petonets i una forta abraçada, els mateixos petonets i abraçada que regalaré molt afectuosament al meu propi pare. Moltes felicitats pares, Joseps, Josepes, Josefines, Fines, Peps, Pepites…