Cinc actors assagen una obra d’un autor espanyol. En un to de comèdia subtil i intel·ligent, Reza ens transmet una radiografia aclaparadora d’aquest fenomen tan necessari i perillós com és la família, amb els seus vincles irremeiables i les seves solituds inevitables: els amors, els odis… Les inseguretats, el dolor de viure, del pas del temps, les pors, les frustracions, tot aquest còctel patètic, risible i amarg que flueix quan la família s’ajunta (la mare, el promès de la mare, la filla gran, el seu marit, la filla petita que triomfa més que la gran, etc.).
Aquest microcosmos familiar es veurà interromput pels comentaris dels actors que aturen l’assaig i ens parlen sincerament del seu ofici, d’aquest ofici esquizofrènic que ens porta a inventar altres vides, de com n’arriba a ser d’humiliant i curatiu.
Fernando: «No sabria dir exactament en què consisteix la vida real. Quan et desprens d’un personatge i de tot el que l’envolta sents una nostàlgia més forta que si haguessis abandonat un lloc real.»
Això és només característic dels actors o ens passa a tots? On és la realitat? És el que vivim o el que desitgem? O potser la realitat és a la nostra imaginació i el més estimulant és la il·lusió de viure, la il·lusió de crear altres vides, la il·lusió persistent d’esperar alguna cosa més, allò que no té nom i no sabem què és, una mena d’atenuació de la solitud.
D’aquesta manera es va teixint la tela d’aquesta obra tan singular, amb trames i colors molt diferents, que ens permeten entreveure allò que és tan difícil: els petits i grans abismes a què ens enfrontem cada dia i que sovint pretenem ignorar. Reza fa un exercici de precisió, es despulla dels artificis i ens ensenya «les vergonyes». Sense panegírics ni grans tragèdies, ens ofereix en safata un plat fred, però intens. Divertit i dolorós com la vida mateixa.

Una dona discreta
Filla d’una violinista hongaresa i d’un pare descendent de jueus fugits de la Rússia bolxevic. Això és el que diu Internet sobre Yasmina Reza. El cert és que són només dades d’una història que ella mai no ha volgut precisar. Els seus pares eren immigrants i el seu nom sona a persa tot i que, vés per on, a Espanya hi ha, segons la xarxa, almenys 392 persones amb aquest cognom. Reza, fins i tot, té un escut a l’heràldica espanyola, i la majoria de persones amb aquest cognom viuen a Barcelona. Diuen.
A la seva novel·la Nulle Part (traduïda al castellà com Ninguna parte), l’autora deixa entreveure detalls de la seva infantesa, dels orígens paterns. Ara bé, sense cap dada. L’anècdota, la història amb noms i cognoms, la guarda per a ella mateixa. De fet, ella ha creat la seva pròpia història. Que la música l’ha influïda, és segur. Ho diu en les poques entrevistes que concedeix. Va néixer i es va educar a França i la seva llengua és la francesa. La seva cultura, universal. Va per lliure perquè pot fer-ho. Els diners no donen la felicitat, però sí una gran autonomia. L’èxit és per als insignificants. Per a ella, és poca cosa més que un gaudi personal, diguin el que diguin els altres, com ara la crítica francesa que va menysprear Una comèdia espanyola.
Yasmina té un germà, Jean-Philippe Reza, llicenciat al Berkeley College of Music de Boston i exdirector artístic de Polygram.
Yasmina Reza va estudiar per a actriu. I va actuar. L’escriptura, però, la va convocar. Teatre, novel·la, experiments com el retrat de Sarkozy. També ha dirigit teatre i ara debuta com a directora de cinema precisament amb Chicas (adaptació d’Una comèdia espanyola escrita l’any 2000), que el març de 2009 va començar a rodar a Màlaga amb Carmen Maura, André Dusselier i Emmanuelle Segnier en el repartiment. El seu confort econòmic i emocional (està casada amb el cineasta Didier Martiny) li ha donat plena llibertat per fer el que li vingués de gust. Porta 22 anys en l’ofici i aquest any n’ha fet 50. El seu passat? El judaisme dels seus pares. L’origen del seu nom. Al cap i a la fi, Yasmina és un nom que ve de Les mil i una nits.