Aquest any la Diada serà diferent. D’una banda, per la greu situació de crisi econòmica, fet que és aprofitat per molts per a desplaçar-la del debat polític. I per altra banda, pel clima de crispació en les relacions Catalunya-Espanya, el qual està més calent que mai, amb un escenari cada cop més incert degut a la sentència pendent del Constitucional i malgrat la recent concreció del nou sistema de finançament.

Les situacions de crisi o l’aparició de conflictes d’important rellevància, és sovint aprofitada per desplaçar del dia a dia polític aquelles qüestions que per alguns no són prioritàries. Aquestes persones addueixen precisament això, la manca de prioritat que per ells tenen aquestes qüestions, però obliden que no per això deixen de ser temes importants per a la resta.

Molts són els qui aprofiten per carregar contra les reivindicacions de Catalunya argumentant que “ara no toca” degut a la situació de crisi. No obstant, dubto que ningú no vulgui que se solucioni aquest greu problema i que aquest no sigui el centre del debat polític. Ara bé, és motiu això per oblidar-se de la resta de punts de l’agenda política?

Mai m’han agradat les afirmacions de que hi han coses més importants per tal d’avortar un determinat tema de discussió. És la manera fàcil de no afrontar alguns temes per aquells qui prefereixen que les coses segueixin igual en relació a tot el que hi fa referència.

Malgrat la crisi, cal celebrar la Diada. El que es va perdre amb la derrota davant de Felip V és molt més del que tenim ara, per molt que s’hagi avançat en l’autogovern de Catalunya. És cert que tenim el millor finançament i el major grau d’autonomia en 300 anys -ni que alguns punts del nou Estatut fossin retallats-, però els catalans no tenim aquella sobirania que ens permetia decidir per nosaltres mateixos tot allò que fa referència al nostre dia a dia.

La crisi no és excusa per no celebrar aquest dia. Hi ha temps per tot, i també per recordar que l’actual model d’estat no és el més adequat a la realitat. Sense anar més lluny, el mateix Estatut és una llei votada en referèndum pels catalans i per tant a més de legal, és totalment legítima per aquest motiu. Ara bé, existeix una llei trenta anys anterior, també legítima però votada no només pels catalans, que legalment pot modificar-nos l’Estatut que hem escollit recentment: la Constitució. No és just ni legítim que el nostre futur sigui decidit també pels altres.

Amb tot això no estic fent cap declaració ni cap manifest independentista. Sempre he defensat que Espanya és un projecte possible però amb unes regles de joc diferents. La totalitat mai pot decidir per una part. És al revés: la totalitat ha de ser decidida per les parts. En altres paraules, federalisme enlloc de l’actual model autonòmic. I si això no hi té encaix en la Constitució -que no n’hi té-, cal plantejar ja la seva reforma. Només així Catalunya podrà recuperar el que les armes ens van prendre un dia.

Per tant, no sóc partidari dels maximalismes i la radicalitat mostrada per molts grups que aquest any també volen una Diada diferent, però en aquest cas pel que fa a càrrega reivindicativa. Crec que encara queden moltes vies per explorar abans de caure en el camí definitiu de l’independentisme. Per a mi, aquest és l’últim recurs, malgrat que hem de reconèixer que el marge que queda per arribar-hi és cada cop més petit.

Si la Constitució del 78 i la voluntat de la resta de ciutadans de l’Estat no permet que Catalunya recuperi tot allò que es va perdre per la força, o es canvia la Carta Magna o potser caldrà replantejar definitivament les relacions amb Espanya. Primer cal resoldre la crisi econòmica, però compte amb deixar aquesta qüestió de banda.