Finalment, els veïns i veïnes d’Arenys de Munt, una localitat que de no haver estat per la volada que va donar al tema el govern espanyol i tota la caverna mediàtica que acompanya els poders centrals, ningú sabia on era, van poder anar a votar i tot i que no és una consulta que tingui efectes legals, sí que sense cap mena de dubte, està cridada a provocar un abans i un després en la història moderna del nostre país. A ningú se li escapa, seguint aquella teoria de l’efecte papallona, que els d’Arenys de Munt, que per cert, van atorgar majoria absoluta a la independència del nostre país, obren la porta per començar, a que siguin d’altres els municipis, bé, les entitats d’altres municipis, organitzin referèndums similars. S’imaginen que el total de municipis del país acabessin convocant consultes i que en totes elles, acabés imposant-se la tesi de la independència? S’imaginen que a més a més, el Tribunal Constitucional acabés passant encara més pel ribot un Estatut que el poble de Catalunya va aprovar en referèndum (aquell sí, legal)? S’imaginen el còctel que això podria arribar a ser? No seria llavors hora, que el nostre Parlament prengués cartes en l’afer i es plantegés seriosament el tema de peti qui peti plantejar una consulta nacional sobre el tema? De moment, aquesta consulta, que de no haver estat per les reaccions desorbitades, hauria tingut un punt d’anecdòtic, posa els partits catalans davant una nova disjuntiva; els posa per primera vegada, en l’obligació de posicionar-se de forma clara davant el tema de l’autodeterminació, de la independència. A alguns, és clar, aquesta nova situació els incomoda ja que fins ara, era molt còmode viure entre dues aigües, amb el consens i la  Constitució sempre per bandera i amb un estatut que en major o menor mesura servia per anar tirant i qui dies passa anys empeny. Però ara no, senyores i senyors, els d’Arenys de Munt, han obert la caixa dels trons i han demostrat que hi ha un gran rerefons d’emprenyament amagat que no han estat capaços de recollir i fer seu cap dels partits representats en el nostre parlament; hi ha un català, que no necessàriament ha de ser nadiu del país, que n’està fart que li prenguin el pèl, que n’està fart que d’unes lleis que només afavoreixen a un dels equips en joc, i que sempre representa que és l’Estat Espanyol; n’està fart de veure com els seus diners van cap a unes terres amb mentalitat funcionarial i subvencionada, n’estan farts de ser serfs. Finalment, no voldria acabar sense reprovar l’actitud dels senyors pertanyents a un partit del govern de la Generalitat, en l’acte institucional de l’11 de Setembre, que amb el seu fals progressisme que els caracteritza, van pensar que ajudaven la causa palestina xiulant l’actuació de la cantant Noa. Realment, ja ho diuen que d’on n’hi ha, no en raja i una vegada més, van demostrar que tenen una gran confusió intel·lectual.