Ara fa uns dies la sala de plens de l’Ajuntament de Valls va acollir un d’aquells actes que fan justícia i que, personalment, em provoquen una satisfacció addicional. Em refereixo als títols de reconeixement de la ciutat de Valls que van distingir sis persones i una entitat pel seu compromís amb la nostra ciutat i la seva gent. En tots els casos, val a dir-ho, una distinció completament merescuda.
En Ramon Amenós ha estat una de les persones clau en la potenciació de l’activitat esportiva a Valls i al conjunt de l’Alt Camp. En aquest sentit, vull significar el seu suport al desenvolupament de l’esport base i de l’esport infantil amb iniciatives com la setmana esportiva i les 12 hores d’esport escolar. I més recentment en la difusió de tot allò relació amb les aus.
Una altra persona que mereix una distinció honorífica com la que ha rebut és la Josefina Cardó. Gràcies al seu esforç i empeny personal va ser possible interpretar la nostra història i impulsar la nostra llengua ja en temps del franquisme. He de dir que és la responsable directe de que em llicenciés en geografia i història. Una altra tasca on la Josefina va distingir-se va ser en el desenvolupament de l’escoltisme a la ciutat.
Molts de vosaltres segur que encara recordeu al Doctor Cartanyà. Persona amb una especial sensibilitat humana va vetllar durant dècades per la salut de molts ciutadans de Valls. De fet, el seu compromís amb Valls no es va extingir mai, ni tal sols quan es va jubilar. Durant anys va seguir donant conferències sobre salut, educació sanitària, etc…
Parlar del cinema a Valls és parlar del Manuel Fernández Martínez. El cinema i Valls han estat sempre les seves dues grans passions. Ja des de la dècada dels cinquanta, quan va adquirir les seves primeres càmeres cinematogràfiques, va començar a filmar fets remarcables de la ciutat, com ara la Nit de Sant Joan. La seva bona feina el va fer mereixedor de més de 60 premis.
Igual com no es pot entendre el cinema vallenc sense el Manuel Fernández no podem explicar la història de la Unió Esportiva Valls sense parlar de l’Albert Girona. El 1890 va ser el president de la comissió gestora que va fusionar el futbol vallenc que li deu, en bona mesura, el seu desenvolupament posterior.
La darrera persona guardonada és el Pere Queralt, un dels artistes contemporanis de referència de la ciutat. La seva ingent obra, que suma més d’un centenar de treballs, avarca tota mena de temàtiques: paisatges ciutadans, temes religiosos, etc.
Finalment, pel que fa a les entitats l’agrupament escolta Verge de la Candela de Valls obté un reconeixement més que merescut. Durant els seus primers cinquanta anys d’existència han passat per l’agrupament més de 1.500 vallencs i vallenques que han après valors essencials com la solidaritat, el compromís i l’amor a Valls.
Crec personalment que una ciutat i una societat esdevenen madures quan són generoses i saben reconèixer la tasca dels seus, cosa que com sabem no passa sovint (d’aquí la dita popular que afirma que ningú es profeta a casa seva.) Estic convençuda que és un deure per qualsevol Ajuntament dur-ho a terme i així ho hem entès des del Govern de la nostra ciutat i, més especialment, en una ciutat com la nostra que destaca entre d’altres del nostre entorn, precisament, per l’empenta de la seva gent i de la seva societat civil.