Aquests dies la ciutat de Valls es troba en plena efervescència de les festes de la Candela, que cada deu anys prenen un relleu molt especial. La ciutat sencera s’hi aboca i, com se sol dir, “tira la casa per la finestra” amb el beneplàcit de tothom.

Diu la tradició que el seu origen es remunta al 1348, l’any en què s’inicià la terrible pesta negra que va provocar la mort de gairebé la meitat de la població d’Europa. Les pregàries dels vallencs propiciaren la intervenció de la Mare de Déu, que hauria estalviat aquest estrall a la ciutat. Per això, la ciutat va voler celebrar cada any amb especial èmfasi la festa de la Candelera. Després, des del segle XVIII, cada deu anys (els acabats en 1), les festes prenen una dimensió especial i cada vegada hi ha un afany de superació de l’edició anterior. Enguany sembla que s’han superat tots els rècords.

Valls és una mostra d’un fet molt popular a Catalunya, que fa evident l’arrelament de moltes tradicions en un país culturalment tant ric com el nostre. Valls no s’entén sense els castells, els calçots i les festes de la Candela. No crec que hi hagi cap vallenc que no visqui amb tota la intensitat aquests esdeveniments. He vist homes alts i ferms que ploraven emocionats després que la seva colla castellera hagués assolit una nova fita. I n’és una mostra també la participació multitudinària a les celebracions d’aquesta setmana. M’ha impressionat la foto d’una multitud omplint els carrers de Valls, fent pinya a terra per aixecar castells que s’enfilaven cap al cel. Senzillament, hauria volgut ser-hi.

Aquesta explosió popular és l’expressió d’un sentiment profund d’arrelament a una terra, a unes tradicions i a una ciutat que dóna sentit a totes les celebracions que Valls està vivint aquests dies. Per això la gent es llença al carrer, s’organitza i participa perquè sap que forma part de l’essència del seu propi ser i se sent integrat en aquesta comunitat. Les festes decennals de la Candela no són només un seguit d’actes programats, religiosos i festius. És l’expressió d’una manera de ser, l’orgull de formar part d’una comunitat que sap prescindir -sols sigui per uns dies- de qualsevol enfrontament i donar una imatge d’unitat, que comparteix amb tothom sense preguntar-li qui és ni d’on ve.

Aquest és un dels elements primordials de la nostra societat. Catalunya, en aquest aspecte, és un mosaic de tradicions que no només s’han conservat sinó que any rere any es mantenen amb força malgrat que a vegades hagi desaparegut ja el motiu que les originaren. És el cas dels Tres Tombs de Sant Antoni -també fortament arrelats a Valls-, dels raiers de la Pobla de Segur, dels traginers de Súria, el Carnestoltes de Vilanova, la Patum de Berga i de tantes i tantes celebracions que tenen lloc arreu de Catalunya. Neixen de les arrels més profundes de la nostra identitat. L’èxit i la importància que assoleixen no provenen de la determinació dels organismes oficials, sinó perquè sorgeixen del sentiment popular, com l’expressió viva de tot un poble que s’hi implica. D’altra banda, són una forma de donar-se a conèixer al món. Per això, quan algunes d’aquestes tradicions són reconegudes internacionalment, ens afecta a tots. Hauria volgut ser vallenc el dia que els castells varen ser proclamats patrimoni immaterial de la humanitat per celebrar-ho amb la mateixa eufòria que els fills d’aquest poble. I aquests dies voldria també ser vallenc per celebrar com vosaltres les festes de la Candela. Caldrà aprofitar l’ocasió, perquè tardarem deu anys a poder-les tornar a celebrar amb tanta solemnitat i brillantor. Però fins aleshores, com diu la dita popular, “Déu l’ajut qui serà viu”… Així, doncs, enhorabona i bones festes!