Recordo que fa uns quants mesos, a primera hora del matí, mentre conduïa, escoltava la ràdio, com faig sempre. En aquell moment parlaven del fenomen mundial que estava significant la sèrie televisiva Lost. La nit anterior en van emetre el darrer capítol, i el Manel Fuentes, a Catalunya Ràdio, se’n feia ressò, del seu seguiment multitudinari. “I, a mi, ¿tot això què m’importa?”, vaig pensar. “Al cap i a la fi, només és una sèrie de televisió, com n’hi ha tantes.”

LA CURIOSITAT VA MATAR EL GAT. Però la curiositat em va vèncer. A tot drap —més que res per intentar ser més ràpid que la ministra Sinde en la seva croada per tancar llocs web—, vaig decidir, sense gaire bona predisposició, veure els tres primers capítols. Greu error. A casa ens vam enganxar a Lost com Hommer Simpson al colesterol. Ja fa dues setmanes que vam veure el darrer capítol i encara ara no ens n’hem recuperat.

L’ARGUMENT. Tot i que no té cap sentit explicar amb detall l’argument de la sèrie, als que encara no l’hagin vist potser els interessarà saber que l’eix argumental gira al voltant dels passatgers d’un vol transoceànic accidentat en una illa tan perduda que ni tan sols surt als mapes. L’illa amaga una infinitat de misteris i els protagonistes hauran d’afrontar un munt de situacions: les incògnites que l’illa planteja, un nou estil de vida tot establint llaços afectius i de complicitat amb la resta de supervivents i, el que segurament és el més important, un viatge introspectiu d’autoconeixement a què cadascun dels protagonistes es veurà abocat —pors, confiança, actituds vitals davant de situacions límit, capacitat de lideratge. En el fons, tot plegat és una clara al·legoria a allò que ens distingeix com a éssers humans: la lluita sempre present entre el bé i el mal; entre allò que és bo i allò altre que és dolent; com la confrontació entre els pols d’un imaginari camp electromagnètic. ¿Quina altra cosa és l’illa, sinó?

L’ÈXIT. Penso que l’èxit de Lost depèn de tres factors clau: l’originalitat del relat, el perfil dels personatges i el doble fil argumental. D’històries de nàufrags se n’han fet un munt. Ara bé, en aquest cas parlem d’un grup nombrós de persones que, de bon començament, han d’aprendre a establir nous paràmetres de convivència i organització; i tot això des de la necessitat d’afrontar perills i situacions totalment inversemblants.

Els personatges, per la seva banda, són homes i dones amb perfils molt diferenciats i plens de matisos —extraordinari el treball dels guionistes. Dins d’un marc oníric, els protagonistes són subjectes creïbles i plens d’humanitat. Un dia el meu fill em preguntava quins eren els bons i quins els dolents, en aquesta sèrie. Bona pregunta. ¿A Lost podem parlar d’individus de conducta irreprotxable o de paios mancats de qualsevol mena de sensibilitat humana? Jo crec que no.

El desenvolupament de l’argument és la gran fita dels guionistes. En cadascun dels capítols de les cinc primeres temporades s’alternen les vivències dels desapareguts a l’illa amb episodis de com eren i com vivien abans de l’accident. Cada capítol se centra en un personatge, fent servir la tècnica de l’analèpsia cinematogràfica (flashback). La sisena temporada, però, trenca el model fent una falsa analèpsia col·lectiva, com tot seguit veurem.

FINAL APOTEÒSIC. Si encara no heu vist Lost i teniu intenció de submergir-vos en aquesta aventura tan apassionant, us demano sisplau que no seguiu llegint.

No vull ser responsable de trencar la màgia d’un dels millors moments televisius que us podeu trobar: la sisena temporada i el seu capítol final.

Efectivament, només el darrer dia descobrim que els nostres personatges han estat vivint les seves experiències durant cinc temporades, però part del que hem vist durant la sisena —els moments de la seva vida fora de l’illa— eren vivències irreals. En contra del que alguns creuen, durant la sisena temporada no veiem com hauria estat la seva vida si no haguessin patit l’accident, sinó una realitat paral·lela que ells mateixos es creen quan ja són morts, tot esperant l’arribada de la resta dels seus companys de viatge per emprendre conjuntament el trànsit al més enllà —si més no, és així com alguns ho hem entès. I tot això se’ns revela en el darrer capítol. Ni Jack no va tenir mai cap fill, ni John Locke s’estimava el seu pare, ni Sawyer no va ser mai policia.

Hi ha molta gent que s’ha sentit decebuda amb el darrer capítol de . És respectable. M’imagino que són persones que necessitaven trobar respostes a totes les incògnites plantejades des d’un principi (al final, aquells nombres, ¿què significaven?) o que esperaven un dolç final cinematogràfic. Era el més fàcil, però ni la vida és un conte de fades ni quan ens n’anem d’aquest món ens emportem totes les respostes sobre la nostra existència.

El final de Lost, segons la meva opinió, no era l’únic final possible; però sens dubte, sí que és el que ens aboca a una apoteosi allunyada de qualsevol drama. Perquè Lost, no ens enganyem, no acaba malament, malgrat que a alguns els ho pugui semblar. Jack, Sawyer, Kate, Sun, Jin, Sayid, Locke, Desmond, Charlie, Hugo, Juliette… van saber viure junts i, per això —tot i haver-se d’enfrontar en solitari, alguns, a la mort—, van aconseguir mantenir-se units per no fer sols el seu darrer viatge. ¿Hi ha cap final millor que compartir l’eternitat en harmonia amb les persones més importants de les nostres vides?

(Per a l’Arantxa i la Lídia)
www.jaumepros.blogspot.com