Tot i que, des de fa ja més d’una dècada ençà, els polítics, en general, ja acostumen a estar en permanent campanya electoral des del mateix dia de les eleccions -i encara ens hauríem de remuntar a alguns anys més enrere per trobar-nos polítics d’anar tots a la una per un objectiu comú i capaços de consensuar plans a llarg termini en conceptes com ara un enfocament determinat de la política econòmica i d’altres temes-, els nostres, els de casa, els que ara es trauran els ulls de cara per les eleccions al Parlament de Catalunya, ens estan donant elements -penso jo- poc edificants, que encara conviden menys a anar a les urnes amb alegria, optimisme i esperit de millor futur, com qui va a fer el vermut dominical.

Realment, amics lectors i amigues lectores, quan no se sap com omplir la nevera de casa, costa que els anuncis insistents de quinze dies de campanya electoral siguin capaços de moure els estómacs sonors de gana, per anar a un col·legi electoral a dipositar una papereta darrere la qual s’amaguen molts i molts mesos de més que bon sou i gratificacions diverses, tot pensant, pobre votant, que, una vegada haurà exercit la seva “gran festa de la democràcia” -frase tòpica entre les tòpiques-, tornarà a enfrontar-se a la seva nevera mig buida i un munt de factures que tampoc no sabrà com pagar. I tot plegat, amanit amb un perfil força baix tant dels de casa nostra com -ja no diguem- des de les espanyes, on l’insult, la mentida i l’escàndol a qualsevol preu fan guanyar vots i popularitat.

Tanmateix, ens trobem en la percepció cada vegada més gran, que no són els polítics de torn de cada país els qui realment ostenten el poder d’aquest món, on tots estem de pas, sobretot els pobres. La percepció que hi ha realment poders foscos i ocults, barrejats amb una mena d’elements també estranys que s’amaguen sota el nom de mercat o mercats, fa que la tendència a veure els dirigents actuals i futurs com a comparses d’aquests poders sigui cada vegada més gran. Llavors, doncs, fins on ens podem plantejar la utilitat d’escollir representants del poble, si els mateixos representants del poble no tenen poder decisori sobre els grans temes i, en canvi, ens surten molt i molt cars?

Però, en fi, sempre ens podrem consolar que són capaços de decidir sobre on es pot fumar, on no es pot fumar, a quanta velocitat es pot anar, a quanta no, quantes escoles fem, quants presons… I els altres decidiran a quina edat ens hem de jubilar, com hem de fer els pressupostos, qui s’ha d’empobrir, qui s’ha de fer més ric…

I, és clar, davant de tot plegat, alguns encara s’estranyaran com pot ser que tingui més èxit de convocatòria el vermut dominical que no pas la crida davant les urnes; perquè els qui realment manen, no estan representats a cap partit.